Tot el que sigui fer la vida més fàcil i ordenada a totes les persones, és a dir, facilitar-los l’exercici dels seus drets i deures cívics i democràtics, ha de ser benvingut. Una altra cosa és que no tot sigui qüestió de papers.
De la mateixa manera que el que és indignant és que hi hagi tantes persones que hagin de viure en situacions irregulars per raons burocràtiques, també cal dir que la regularització, també burocràtica, no implica automàticament tot allò que s’atribueix a aquest procés. És a dir, que estar en condicions de poder reclamar els drets fonamentals que es tenen i assumir els deures que hi van afegits, un cop s’està “regularitzat” burocràticament, no vol dir ni que els drets que es tenen siguin respectats, ni que els deures siguin exercits.
Dit d’una altra manera -i això val, és clar, tant pels que s’han “regularitzat” com pels que la regularització ja els ve de fàbrica, o sigui, els dits “nacionals” o amb permisos de residència-, els drets es poden -i se solen- seguir vulnerant, i els deures es poden -i se solen- seguir vulnerant. I és que tenir resolts els requisits burocràtics que exigeix l’Estat pot ser necessari, però no suficient. És a dir, no assegura el nivell de consciència individual i col·lectiva que cal per assegurar el grau i la qualitat de convivència desitjable. Ni és garantia de voluntat d’arrelament, perquè aquest no és un desafiament que només impliqui a la població estrangera, sinó també a la població immigrada amb nacionalitat espanyola i, òbviament, a la que ha nascut i és d’aquí mateix.
El risc del desarrelament, que la majoria el viu amb una alegre inconsciència -tot i que alguns també ho viuen gairebé com un deslliurament, com un poder passar de les exigències del civisme més elemental-, és general i cap paper oficial el pot eliminar. I per desarrelament es poden entendre coses tan diverses com no sentir-se responsable del futur de la llengua del país, fins a esquivar el pagament d’impostos, anar en patinet per les voreres o pintar grafitis als vagons de tren, i fins o no participar en les responsabilitats democràtiques més elementals, com anar a votar.
Llegeixo que es preveu que a Terrassa podran regularitzar la seva situació unes 5.000 persones. Veurem si això té algun impacte en el padró municipal i fa aflorar més habitants. També veurem si els propers anys creixen els processos de reagrupació familiar. Caldrà veure, així mateix, l’impacte en el mercat de treball, sigui en nombre de contractes formals -i, per tant, de xifres més altes d’assalariats que no existien o que fins ara quedaven ocultes-, sigui en la millora de les condicions salarials. Vull dir que confio que no ens quedarem encantats només amb les promeses positives associades a aquestes regularitzacions, sinó que després estarem atents a les que suposem i desitgem que han de ser les bones conseqüències. I, és clar, també espero veure les accions que s’emprendran després de les regularitzacions per tal d’assegurar que els bons desitjos es compleixen. És a dir, que s’avaluaran objectivament els resultats de les decisions, i que se’n donarà compte. Serà l’única manera de vèncer desconfiances de present, i sobretot de cara al futur.