La llei de Transparència i Bon Govern (llei 19/2014) és paral·lela a l’estatal (Ley 19/2013) i ha estat un avenç, sobretot en transparència. Pots demanar molts documents, fins i tot materials de treball, i les administracions te’ls han de lliurar i constatem que ho fan. Fins i tot hi ha una organització específica de resposta.
En canvi, l’apartat de Bon Govern és més òbvia i regular, ja que correcció administrativa, de tracte i formalitat, són aspectes desenvolupats des de fa molt temps.
Un fet singular és que la norma catalana –no l’espanyola– conté un punt més i decisiu: la regulació del concepte del Govern Obert. Significa que la ciutadania pot proposar polítiques públiques i que ha de ser resposta i que ho podem fer al marge dels períodes formals de les informacions al públic. Aquest apartat ni s’ha desenvolupat, ni la ciutadania el coneix. Aquest punt ens diu que, al marge de partits, governs i programes electorals, hom té dret a una àmplia iniciativa. No tot queda, doncs, en el domini de l’oferta dels programes de partit i de govern. I la capacitat d’incidir-hi tampoc limitaria cap govern ni partit en el seu propi fer i responsabilitat, però suposaria un reconeixement en plenitud de la condició de ciutadania, i superaria el paper de súbdits, segons el qual només tenim dret a triar entre ofertes.
Aquesta previsió vindria a resoldre aquell vell ideal mitificat i mistificat de la participació, una demanda que mai ha assolit una via pràctica. Massa sovint, aquesta participació ha estat concedida i organitzada en reunions de consells, comissions… en què preval la presència d’entitats, però no d’experts, ni de ciutadans solts, ni de més enllà de la ciutat, una dinàmica que es tradueix en regatejos per obtenir allò que cada entitat considera com a propi. El debat sobre conflictes i casos concrets ha allunyat la idoneïtat del mecanisme i massa sovint l’evolució es degrada i burocratitza, o, fins i tot, polititza en termes de combat banal d’entre partits. Són sessions a porta tancada, quan als països de més profunda tradició democràtica són sessions públiques, obertes a ciutadania i premsa, on tots els presents queden sotmesos a l’escrutini de l’opinió pública (premsa, món acadèmic…).
Per tot plegat, s’imposa treballar per a un millor equilibri entre administració i ciutadania, en tot cas amb un paper reconegut a la societat, mai des de la supremacia del govern i l’administració, perquè llavors assistim a una concessió acotada i parcial que ens fa súbdits. La mateixa obsessió en els reglaments de participació explica les limitacions al debat i la seva conducció a marcs limitats, sempre portes endins de l’ajuntament i quasi mai en l’escenari públic de la ciutat. Sabem de les pors del polític de torn al debat obert, però el que és més greu se situa en el món social, en la incapacitat de promoure debats, de fer propostes, de sumar posicions i, en conseqüència, de convocar a parlar als representats electes i els alts funcionaris, a tots els quals els complau la distància (“silenci, governem”).
Comencen a fallar els objectius quan la participació es demana. La participació s’ha d’exercir des dels mecanismes de la societat i la llei de Govern Obert és un correcte plantejament que pot ser exercit directament, sense que calgui gaire més organització, car ens diu: proposa i has de ser respost: així de senzill. I com fer-ho? –doncs ens obliga a escriure, a retratar-nos i a objectivar, la qual cosa implica resposta en similars termes i especificació. No és simplement xerrar, és formular.
El despotisme és la gran derivada de la política, fins al punt que es considera normal que l’elecció aporta prou raons per decidir. Si et queixes, et diuen: “Presenta’t a les eleccions”, i t’ho diuen en un abús de marca i de domini de mercat. El govern obert no és sinó el camí de poder parlar i superar l’ofuscament (disciplina) de partit i la superioritat de l’administració. Tanmateix, aquesta evolució –superar la devaluació– només es pot redreçar amb pressió, amb exercici de ciutadania. La llei de Govern Obert és una molt bona eina, una garantia ben clara, sempre que exercim de ciutadans convençuts. I el cas és que la llei ens empara.