Fa un parell de setmanes, la missió Artemis II de la NASA va acabar el seu viatge de circumnavegació al nostre satèl·lit.
Des de la missió Apolo 17 del 1972 que els EUA no enviaven cap nau tripulada a la Lluna. La segona missió de la nova tongada va ser llançada l’1 d’abril i va amarar a l’oceà Pacífic deu dies després.
En l’acte de recepció al Centre Johnson de la NASA a Houston, els quatre tripulants van ser rebuts amb ovacions com si fossin estrelles de rock o “influencers” de TikTok. La contenció i fredor que sempre s’havia vist en els astronautes va desaparèixer enmig de les emocions i les abraçades. Els quatre tripulants van fer una demostració de vincle entre ells amb una abraçada a quatre bandes que es va semblar a una melé o a una pinya castellera. D’aquest vitalisme en va sorgir una petita perla: van compartir amb la resta de la humanitat la seva experiència de veure la Terra des de l’espai, és a dir, van compartir la perspectiva cosmològica, la que ens dona un bri d’esperança malgrat som pols d’estrelles i malgrat ser conscients que la Terra sencera és un minúscul píxel dins d’una foto tirada des de més enllà de l’òrbita de Plutó.
La primera dona a viatjar fins a la Lluna, l’americana Christina Koch, va afegir una pàtina existencialista i cosmològica quan va dir que el que més l’havia sorprès “no va ser necessàriament la Terra, sinó tota la foscor que l’envoltava. La Terra era aquest bot salvavides suspès impertorbable a l’univers.” (“What struck me wasn’t necessarily just Earth, it was all the blackness around it. Earth was just this lifeboat hanging undisturbingly in the universe.”). S’afegeix així a les cites cèlebres de Neil Armstrong, Carl Sagan, Brian Cox o Jared Isaacsman, que ens mostren la petitesa i insignificança de la nostra espècie des de la distància de la Lluna. Som una engruna viva i única que flota enmig del buit fosc, fred i infinit. Es tracta d’un missatge que contrasta amb el paradigma del materialisme científic imperant, que nega el sentit perquè l’univers és una combinació de massa i energia que, simplement, existeix. Quin “bajón”, dirien els meus alumnes de l’ESO…
Els programes de la NASA recorren sovint a la mitologia grecollatina per batejar missions i naus. Mentre que Artemis era la deessa verge de la Lluna, el gegant Orió dona nom a la nau que ha portat i tornat els astronautes. Artemis, la Diana romana, és una caçadora que persegueix la fauna salvatge amb arc i fletxes, la divinitat dels boscos i les muntanyes. Nascuda de la relació entre Zeus i Leto, és germana bessona d’Apolo, el déu grec de la claredat, la raó i la llum. No és estrany que el programa que ha de tornar a allunitzar la nostra espècie sigui el de la germana bessona del déu solar i que Ciceró identificava amb la Lluna. Mentre que el programa Apolo va ser dut a terme fonamentalment per homes blancs vestits amb corbata negra damunt camises blanques (tot i el paper fonamental que van tenir les matemàtiques afroamericanes en l’arribada de l’home a la Lluna, com va quedar clar en el film “Hidden Figures” i basat en l’obra homònima de Margot Lee Shetterly) i amb tripulacions compostes per WASP (“white anglo saxon protestant”), el programa Artemis ha integrat la diversitat i pretén portar la primera dona, el primer home de color i el primer astronauta no nascut als EUA a la Lluna: la Christina Koch, en Victor Jerome Glover i en Jeremy Roger Hansen respectivament.
En el sistema del pensament arquetípic que va ser la mitologia grega s’estableix una relació íntima entre el gegant Orió i la deessa Artemis. Orió és el primer mascle que Artemis accepta en el seu cercle de caçadores virginals, format només per nimfes i deesses. El mite explica que després de recuperar la vista gràcies al sol (Apolo o Hèlios), Orió es va dirigir a Creta, on Artemis el va voler al seu costat per les seves conegudes habilitats de caçador, acompanyant la deessa en les seves aventures i caceres.
Hi ha diferents versions del final del mite, però en totes el gegant acaba mort. Una d’elles explica que el gegant va intentar forçar Artemis o alguna de les seves fidels seguidores i aquesta li va enviar un enorme escorpí per matar-lo. En una altra, Apolo n’és el culpable: envejós de l’amor de la seva germana cap a Orió i temorós que trenqui el vot de castedat pel gegant, enganya Artemis desafiant-la a encertar un punt fosc de l’oceà amb una fletxa. Abans havia desafiat l’amant de la seva germana perquè mostrés els seus dots de nadador com a fill de Posidó que era, de manera que en realitat l’engruna negra era Orió enmig de la buidor oceànica. Quan s’adona que ha assassinat el seu company de caceres, trista per l’engany del germà i la mort de l’heroi, ascendeix Orió al firmament i el converteix en la constel·lació que cada estiu ens fa reimaginar la figura titànica.
No sempre aprenem de les lliçons de la saviesa arcaica. Que la perspectiva cosmològica es vagi fent present als mitjans és una bona notícia: com a espècie necessitem narratives que ens uneixin i que ens mostrin el potencial humà, però no es poden quedar en l’anècdota. La prudència i la contenció són la base d’empreses titàniques: en una altra de les versions que ens han arribat del mite, Orió es va vantar que era tan bon caçador que podia matar qualsevol bèstia de la Terra. Artemis (o Gea, la Terra) li va fer pagar l’arrogància (l’hybris) enviant-li l’escorpí. Si els viatges a la Lluna són només el resultat de la nova cursa amb la Xina pel domini del satèl·lit com a pas previ a la colonització de Mart (déu de la guerra) i no com un projecte visionari que ens connecti amb l’univers, la supèrbia d’Orió pot ser una metàfora del nostre destí. La perspectiva cosmològica hauria de ser la mirada des de l’espai que constata la fragilitat de casa nostra i que ens fa conscients de la necessitat de tenir-ne cura. Així sobreviurem, així progressarem.