Vivim com si el temps fos infinit. Com si hi hagués una segona vida en reserva, una pròrroga garantida per a quan ens decidim, per a quan ens atrevim, per a quan “toqui”.
Però no hi ha cap segona oportunitat estructural. Si tot va bé, i només si tot va bé, disposem d’uns vuitanta, noranta, potser cent anys. I això, en termes reals, és ridículament poc. El que és més inquietant no és que la vida sigui curta. El que és més inquietant és que actuem com si no importés. Ens llevem, complim, responem missatges, fem veure que avancem. Ens instal·lem en una mena d’anestèsia funcional en què tot sembla prou correcte per no qüestionar res. I així passen dies. Setmanes. Anys. Sense fricció. Sense vertigen. Sense vida real. I el cervell hi col·labora encantat.
Des de les neurociències, la realitat és incòmoda: el nostre cervell no està dissenyat per fer-nos viure intensament, sinó per mantenir-nos vius el màxim temps possible amb el mínim desgast. Això vol dir evitar riscos, automatitzar conductes i aferrar-se al que és conegut. La rutina no és un error: és una estratègia de supervivència. Però aquí hi ha el conflicte brutal: el que ens manté segurs és, sovint, el mateix que ens buida. El cervell busca estalviar energia, i per això converteix la nostra vida en una seqüència d’hàbits previsibles. Cada vegada que repetim el mateix dia, estem entrenant el nostre cervell a deixar de prestar atenció. I quan no hi ha atenció, no hi ha memòria. I quan no hi ha memòria, el temps desapareix. Per això tenim la sensació que els anys volen. No és que el temps passi més ràpid. És que nosaltres hi som menys presents. I, tanmateix, continuem fent veure que ja reaccionarem més endavant. Que ja viurem quan tinguem més temps, més diners, més estabilitat, menys por. Però això no és prudència: és autoengany amb aparença de responsabilitat.
El cervell també juga amb una altra trampa: sobrevalora el futur i menysté el present. Ens fa creure que demà tindrem més energia, més claredat, més valentia. Però demà serem, neurològicament, molt semblants a avui. Amb els mateixos biaixos, les mateixes pors i les mateixes excuses. Així és com s’escapa la vida: no amb grans tragèdies, sinó amb petites renúncies constants que el cervell justifica perfectament. I, mentrestant, ens perdem el més obvi: això és tot.
No hi ha cap assaig general. No hi ha cap versió secundària. No hi ha cap moment “real” que arribi després. El que estem vivint ara és la funció principal. I l’estem vivint sovint a mig gas. La part més provocadora és aquesta: no és que no tinguem temps. És que el malgastem activament. El malgastem evitant converses incòmodes. El malgastem ajornant decisions que sabem que hauríem de prendre. El malgastem adaptant-nos a vides que no ens acaben de representar. El malgastem esperant sentir-nos preparats, quan la preparació absoluta no existeix. I el cervell ho aplaudeix, perquè cada evitació és una reducció d’estrès immediat. Però aquesta reducció té un cost: una vida cada cop més estreta.
La bona notícia, si és que en volem dir així, és que el mateix cervell que ens adorm també es pot despertar. La plasticitat cerebral no és només un concepte bonic: és una realitat biològica. Podem entrenar la novetat, l’atenció, la presència. Podem forçar-nos a sortir de l’automatisme. Però això no passarà sol. Requereix incomoditat. Requereix decisió. Requereix trencar amb aquesta falsa sensació de control que ens dona la rutina. Requereix, sobretot, assumir una veritat incòmoda: viure plenament no és el camí fàcil. I el cervell, per defecte, mai te’l proposarà.
Per això, si volem viure de debò, haurem d’anar en contra d’una part de nosaltres mateixos. Haurem de dir-nos coses que ens fan respecte. Haurem de prendre decisions sense garanties. Haurem de prioritzar el que sentim per sobre del que és còmode. Haurem de generar records, no només dies. Perquè, al final, aquesta petita porció de vuitanta o noranta anys no és només curta: és brutalment limitada en moments que realment recordarem.
I aquí arriba la pregunta que incomoda de veritat: quants d’aquests moments estem creant? Perquè si la resposta és “pocs”, no és falta de temps. És falta de vida. I això el cervell no ens ho arreglarà sol.
No ens oblidem de viure.