M’ha agradat que l’alcalde, Jordi Ballart, hagi reclamat a l’Estat espanyol un finançament just per a Terrassa. Ell ha dit “més just”, però estic segur que estarem d’acord que ha de ser just del tot. I això vol dir, també, un finançament just per a tot el país.
Assenyalo aquest fet perquè si alguna cosa trobo a faltar a la majoria de les reivindicacions, siguin socials, educatives, sanitàries, ambientals, d’habitatge, per a la mobilitat o pageses, és que es digui quina és la causa final de totes les insuficiències. Parlo de l’espoli fiscal que pateix Catalunya i, en general, els Països Catalans. Vull dir que aquestes reivindicacions, dirigides al govern de la Generalitat o al mateix Ajuntament, se solen equivocar de porta. És cert que sempre es pot governar amb més eficiència, i que sempre es poden modificar les prioritats de despesa. Però, en el fons del fons, el problema és el de les limitacions pressupostàries conseqüència del mal finançament. El país i la ciutat –és a dir, tots nosaltres– produeixen molta més riquesa de la que reben –que rebem–, i les estretors principals es deuen a aquest fet. Aquests 22.000 milions que deixa de rebre Catalunya cada any és un escàndol i explica molt millor els problemes que tenim que no pas la majoria de crítiques polítiques que reben els nostres governs.
En aquest cas, Ballart exigeix un finançament “més” just perquè posa l’accent en el fet de ser la cinquena ciutat més finançada per habitant, tot i ser la tercera ciutat en nombre d’habitants. L’Hospitalet, Badalona i Sabadell reben més diners per persona, i no sembla que res ho pugui justificar. I l’existència de possibles raons electorals o clientelars no s’hauria ni de considerar. Simplement, és inacceptable. Però Ballart es queda curt. La majoria dels grans problemes locals tenen a veure amb la manca d’inversions de la Generalitat. I aquestes, amb el dèficit fiscal i d’inversions de què és responsable l’Estat i els seus successius governs –de dretes i d’esquerres– a què fa dècades que estem sotmesos.
Insisteixo que allò que més em sorprèn és aquesta miopia de tantes organitzacions i individus que reclamen allà on no toca. També a les mateixes administracions locals i a la Generalitat que, més enllà d’alguna protesta retòrica, mai no han fet res de radical per capgirar la situació. Sí, ja ho sé: això, com tantes coses, es resoldria de cop i volta amb la independència. Però si no tenim una independència política homologable a la de qualsevol nació sobirana, com a mínim hauríem d’exigir prou independència mental a les organitzacions i a les administracions locals i nacionals, per tal que mai no perdessin de vista ni deixessin de recordar on cal situar el mal de tots els mals.
Per què se n’obliden, doncs, tan sovint? Per què quan les organitzacions del tercer sector fan públiques les seves justes reivindicacions no esmenten sistemàticament l’arrel del problema? Per què quan les empreses i els comerços reclamen un retorn més just dels impostos que paguen no recorden qui és qui els esquila? De veritat que no sabem per què no tenim els CAP, els CEIP, els IES o l’FP que aquest país necessita? No tenim prou clar que en el marc de l’Estat espanyol som els que més impostos paguem i als que menys ens en retornen? Aquesta és una més de les grans perversions del model autonòmic: és l’Estat qui t’espolia, i, en canvi, tothom traspassa la culpa als nivells polítics subalterns. I la ciutadania, dormint a la palla...