Davant dels discursos alarmistes i estigmatitzadors de l’extrema dreta –com els de Vox i altres relats que circulen per les xarxes socials–, cal plantar cara amb una proposta valenta, serena i transformadora.
Aquests discursos, que sovint responen a interessos polítics i també econòmics, busquen imposar una visió de la seguretat basada a generar por entre la ciutadania i ofereixen com a resposta una visió de seguretat basada en el control i el càstig. Però aquesta narrativa no només falseja la realitat, sinó que afebleix la convivència i trenca la cohesió social.
La ciutat de Terrassa no té un problema greu d’inseguretat com alguns sectors pretenen fer creure, de fet, el nombre de delictes a Terrassa ha disminuït en l’últim any i està per sota de la mitjana de Catalunya. Aquest relat exagerat i desviat de la realitat alimenta la por i la desconfiança, especialment cap a col·lectius vulnerables. I és aquí on cal ser molt clars: la delinqüència no va lligada a la procedència de les persones, sinó a les condicions socioeconòmiques que les envolten. La pobresa, la manca d’oportunitats, l’exclusió social o l’absència de referents i suport institucional són els factors que expliquen la major part dels comportaments delictius. Vincular inseguretat amb immigració no només és fals, si no perillós i genera més sensació de crispació i actituds que segreguen les persones així com una creixent tensió social fabricada sobre aquests relats.
Per això, des de Comuns Terrassa volem una resposta política i comunitària. La millor forma d’atacar el tema de la seguretat és garantir els drets fonamentals fent polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, l’educació, la salut mental, la feina digna, el lleure i els serveis socials. En aquest sentit, el teixit social juga un paper fonamental: allà on hi ha xarxes veïnals actives, entitats arrelades, associacions culturals i comunitàries, hi ha més cohesió, més suport mutu i menys conflictes. El capital social no és només un recurs simbòlic: és una infraestructura viva que prevé la conflictivitat, sosté les persones en moments difícils i construeix una sensació col·lectiva de pertinença.
Ara bé, no podem confondre la seguretat objectiva, mesurable en nombre de delictes, amb la sensació d’inseguretat. A Terrassa, com arreu, existeixen conflictes veïnals i actes incívics que tot i que no siguin tipus delictius sí que alteren la convivència i generen una percepció d’inseguretat subjectiva: sorolls a la nit, actituds irrespectuoses a l’espai públic, brutícia, ocupació d’espais comuns o tensions puntuals. Aquests fets, si no es gestionen adequadament, poden alimentar un clima de malestar i contribuir al relat alarmista. Per això cal actuar des de la proximitat, la mediació i la corresponsabilitat: proposem desplegar agents cívics i educadors de carrer als barris, amb presència estable als espais públics. Aquests professionals poden identificar conflictes en fases inicials, fer tasques de prevenció i sensibilització, promoure el civisme i fomentar espais de diàleg i col·laboració entre veïns. A més, és imprescindible recuperar i reforçar la figura dels policies de barri. A diferència dels operatius puntuals, la policia de barri coneix les característiques pròpies de cadascun d’aquests, el seu teixit associatiu, les dinàmiques socials i les necessitats concretes de la població. Aquesta vinculació directa amb la comunitat no només augmenta l’eficàcia de la intervenció policial, sinó que genera confiança, millora la percepció de seguretat i afavoreix la col·laboració ciutadana.
El que no és una opció és la privatització de la seguretat per manca d’actuació pública, una seguretat només per a qui la pugui pagar en forma de serveis privats. Una opció que es fomenta deliberadament amb els missatges abans referits i per interessos econòmics que conflueixen amb els purament ideològics, que potencien les pors i els discursos d’odi.
Cal, doncs, fer un gir valent en les polítiques públiques de seguretat, abandonar l’immobilisme i apostar per un model comunitari i preventiu, arrelat al territori i orientat a reduir les desigualtats. Aquest model no parteix de la por, sinó de la responsabilitat col·lectiva i de la voluntat de garantir el dret universal a viure amb dignitat i tranquil·litat.
Quan des de l’espai de Comuns lluitem pel dret a l’habitatge estem fent seguretat, quan defensem una sanitat pública forta i una xarxa de salut mental comunitària, estem fent seguretat. Quan invertim en serveis socials, donem suport a les entitats dels barris, construïm espais feministes o promovem economies cooperatives, també estem fent seguretat. Perquè la seguretat no és una mercaderia ni un privilegi reservat a uns quants: és un dret col·lectiu, construït des de la justícia social, la cura i la cohesió.
Necessitem polítiques de seguretat que no s’identifiquin amb el càstig i el control, sinó que apostin per la prevenció, la mediació i la reparació. Polítiques que no estigmatitzin, ni alimentin ni instrumentalitzin la por i la desconfiança, sinó que construeixin vincles i fomentin la convivència. Que no intervinguin només quan el conflicte ja ha esclatat, sinó que actuïn abans per prevenir-lo. Només així podrem garantir una vida amb llibertat, seguretat i dignitat per a tothom, sense deixar ningú enrere.