A quest Estat el compon el seu sistema polític, la direcció de l’Estat i la seva organització territorial amb els seus regidors, alcaldes, els seus diputats i senadors triats en el marc de la democràcia representativa, amb tres nivells d’administració, la local, les diputacions, les comunitats autonòmiques, i el Congrés dels Diputats + Senat dels representants.
El 1978 heretem una administració heretada d’un cop d’estat feixista, en què es van forjar les fortunes més grans d’aquest Estat plurinacional. Aquesta herència venia enverinada amb una classe política acostumada a robar si eres “franquista”. El cap d’aquest clan mafiós es diu Joan Carles I, rei emèrit d’Espanya, pare del Felip VI, i ja se sap, si roba el cap, què fan els subordinats? Segons José María Aznar, “el que pugui fer que faci”. Aquesta és la màxima indicada per un dels presidents d’aquesta “podrida” democràcia.
Quan els legisladors es van posar a la feina, com que el que era important era poder recaptar el màxim, calia tenir una Agència Tributària ben operativa, per la qual cosa es van destinar els recursos necessaris per aconseguir aquest objectiu. En canvi, la reforma de la justícia, com més arcaic es mantingui el sistema, millor, així segueixen els munts de carpetes apilades als jutjats de tot Espanya. Així la possible implicació dels polítics, entre la legislació efectiva amb sentències benèvoles, més els beneficis carceraris, robar surt a compte si t’“enxampen”.
La corrupció a Espanya és endèmica des de fa segles. La relació del poder econòmic i polític ha tingut una complicitat permanent. El punt de partida sempre ha estat i és que “roba el que pot” no “el que vol”. El que té la sort d’arribar a un lloc públic que li permet aprofitar-se materialment per enriquir-se és ben admès per la resta. Els altres esperen la seva “oportunitat”. Aquesta és l’escala de valors d’Espanya. La corrupció afecta tot Espanya i a la gran majoria dels partits, el que varia és el grau de corrupció, no és el mateix facilitar l’accés laboral a una persona coneguda que fer seu uns diners públics.
El 1984, els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena van presentar una querella contra diversos directius de Banca Catalana, entre els quals es trobava Jordi Pujol. Un informe que no va arribar a publicar-se detalla com operava l’entitat vinculada a Pujol. L’Estat va costejar 345.000 milions de pessetes del 1982 (2.073 milions d’euros) de tots els espanyols.
El que coneixem de corrupció des del 23 de novembre del 1993 amb Luis Roldán (PSOE), director de la Guàrdia Civil, va utilitzar el seu lloc per cobrar comissions de les obres que adjudicaven per a les casernes de la Guàrdia Civil. Es va descobrir que tenia comptes a Suïssa amb 1.600 milions de pessetes i dues mansions de luxe a París i l’illa Sant Bartolomé (Antilles Franceses).
El 2005 es va conèixer el cas del 3%, denunciat per Pasqual Maragall, president de la Generalitat de Catalunya, qui va identificar CiU com a beneficiari d’aquestes comissions. Mai es va actuar judicialment contra Jordi Pujol.
A partir del 1996, amb el govern de José María Aznar, va haver-hi diferents casos de corrupció com el cas Giraldo: trama de corrupció que involucrava alts càrrecs de l’administració del Partit Popular (PP) en la compra de vots i el maneig irregular de fons públics.
Les targetes de crèdit de BBVA: aquest cas, que va sortir a la llum anys després, va revelar que el PP utilitzava targetes de crèdit d’un banc per finançar activitats de campanya i despeses personals d’alguns dels seus membres.
El cas Gürtel: la Caixa B del PP. Aquesta trama de corrupció, que va afectar l’administració del PP a la Comunitat Valenciana, va involucrar empresaris que es van beneficiar de l’adjudicació de contractes públics a canvi de comissions il·legals. Aquest és el cas de més corrupció organitzada des del Partit Popular, trama organitzada que va arribar a tenir ramificacions en la comunitat autònoma de València i a Madrid. Va afectar part del govern d’Aznar i de Mariano Rajoy. Francisco Correa i Álvaro Pérez, dos empresaris que van ser les cares visibles, però a més van ser sentenciats els següents membres del PP: Pablo Crespo, Felisa Isabel Jordán, José Luis Izquierdo, Luís Bárcenas, Antonio Villaverde, Guillermo Ortega, Ricardo Galeote, Juan José Moreno, María Carmen, Rodríguez, Luis de Miguel, José Luis Peñas, José Javier, Nombela, Alicia Mínguez, Rosalía Iglesias, Jesús Merino, Ángel Sanchís Herrero, Ángel Sanchís Perales, Jesús Sepúlveda, Iván Yáñez, Roberto Fernández, Jesús Calvo, Alfonso García Pozuelo, José Antonio Sáenz. El tribunal va imposar una greu pena: 29 dels 37 acusats es reparteixen un total de 351 anys de presó.
Cas Rodrigo Rato: ministre d’Economia al govern de José María Aznar i director del Fons Monetari Internacional. Està acusat d’onze delictes. De la cúpula del poder econòmic mundial a la presó de Soto del Real. Anticorrupció demana setanta anys de presó per a l’exdirector de l’FMI per haver defraudat més de 8,5 milions d’euros al fisc. Obre judici a una altra vintena de persones, físiques i jurídiques, requereix a Rato perquè en el termini d’un dia presti una fiança de 65,1 milions d’euros.
Caso ERM: Zaplana estava acusat d’haver rebut suborns entre 1997 i 2000, quan era president del Govern valencià, a canvi d’adjudicar contractes públics durant el seu mandat, principalment en relació amb les Inspeccions Tècniques de Vehicles (ITV) i de part del pla eòlic de la Comunitat Valenciana. Condemnat a més de deu anys de presó, i una muta de 20,6 milions d’euros. Els delictes pels quals ha estat condemnat són blanqueig de capitals, suborn, falsedat en document mercantil i prevaricació administrativa. També va ser ministre al govern de José María Aznar.
La corrupció del PP ha costat al poble espanyol 122.038 milions d’euros, davant dels 80.556 milions del PSOE. La corrupció catalana del clan Pujol ocupa el tercer lloc, amb 5.078 milions d’euros. I ens oblidem del “padrí” d’aquesta màfia espanyola. Joan Carles I, el rei emèrit espanyol, que es valora la seva riquesa acumulada de manera delictiva superior als 4.000 milions d’euros. Així va néixer aquesta democràcia, amb les presons espanyoles plenes de comunistes, i les butxaques a vessar dels patriotes feixistes espanyols.
És clar que aquesta pandèmia delictiva està en la mateixa essència d’aquest sistema capitalista de patriotes evasors d’impostos, en què tots els que ostenten el poder, una vegada que han pogut constatar que a la ciutadania aquest fet delictiu no repercuteix en els seus resultats electorals, procedeixen al desfalc a plena llum, com l’indecent Carlos Mazón, en la reconstrucció del País Valencià, que el 29 d’octubre del 2024, dia de la dana, no estava cardant, estava repartint-se el pastís de la catàstrofe amb els seus socis capitalistes.
És l’hora que s’estableixin mecanismes de control severs, i es revisi el Codi Penal perquè el defraudador pagui molt més car el seu delicte.
Robar dels recursos públics té una repercussió directa en la capacitat d’invertir en el bé comú, quan això hauria de ser protegit amb el màxim rigor. L’acte delictiu té diverses fases, primer la mateixa acció de robar, hauria d’estar penat amb vint anys, si no retorna el robat sentenciar-los a treballs forçats sense redempció de pena.
Cal portar aquest tema als centres educatius, i implicar els alumnes a defensar els principis basats en la justícia social, l’equitat i la reversió de la riquesa nacional en els sectors més febles de la societat civil. Quants habitatges socials es podien haver construït amb aquests 212.000 milions que ens han robat? 3.500.000 habitatges. Problema de l’habitatge resolt.