Fa anys, molts anys, que vivim amb perplexitat respecte d’alguns comportaments del poder judicial. Bé, millor diguem d’una part del poder judicial. El de més rang i, per tant, de més responsabilitat.
Semblen formar part d’un àmbit considerat intocable, no criticable i destinat a perdurar pels segles dels segles. Qualsevol modificació o retoc en l’accés a la Judicatura voldrien que fos decidit i acordat per ells mateixos, sense intromissions externes, ni que provinguin de la màxima representació del poble espanyol: les Corts Generals.
I no sols això, es consideren dipositaris de la “sobirania popular”, o del poder de l’Estat, entès com la defensa de l’Espanya “eterna”. Per això, prenen com un atac a la base del sistema projectes de llei com l’impulsat pel Ministeri de Justícia destinat a trencar alguns dels grans impediments i vicis que impedeixen l’accés a la carrera judicial a tots els candidats procedents de classes populars.
Qui es pot permetre estar tres o quatre anys preparant oposicions? Només els fills de famílies benestants poden dedicar uns anys a la preparació. Els altres han de buscar altres destins perquè no s’ho poden permetre. Aleshores, és una mala idea incrementar notablement les beques destinades a fer possible trencar aquesta dinàmica? És una mala idea democratitzar aquesta carrera? Com es pot estar en contra del fet que tothom qui tingui vocació i capacitats tingui facilitats per accedir a la carrera?
Qui pot estar en contra de modificar proves per tal que no tot depengui de la memòria dels candidats? Algú considera il·lícit adaptar les proves a les noves tecnologies presents en totes les activitats de la vida? Com es pot estar en contra que juristes de prestigi puguin accedir a la carrera judicial, per via del quart torn? No falten jutges i fiscals arreu del país? Qui pot estar en contra d’incrementar el seu nombre? Doncs és igual les preguntes que ens puguem fer perquè hi ha un enorme interès a frenar el projecte de llei per deixar les coses com són ara i aquí. Si nosaltres ens hem passat tres o quatre anys memoritzant multitud de temaris, no volem que altres no facin el mateix. I si hem passat les proves d’accés amb unes condicions determinades, no acceptem que siguin modificades de cara a les noves promocions. Que tot continuï igual perquè tot continuï igual. Un principi desastrós, vistos els resultats produïts.
I els resultats han estat una endogàmia eterna i perillosa. Si creuem noms i cognoms, veurem fins a quin punt hi ha centenars de relacions familiars en tots els nivells de les cúpules judicials, i fins a quin punt en pugen d’altres que substituiran a les anteriors amb el pas dels temps. Impensable per indesitjable. Massa temps hem perdut a no procedir a una àmplia i profunda renovació. L’actual projecte hauria d’haver entrat en escena vint o trenta anys abans. Ara no estaríem on som en l’àmbit d’estructura judicial, amb profundes arrels conservadores que actuen en els màxims nivells sota interessos polítics.
És urgent i determinant tramitar la llei per la via més ràpida possible. No podem tornar a veure manifestacions i concentracions de jutges i fiscals en defensa de les seves condicions en comptes de deixar en mans dels polítics el poder de legislar. No és la primera vegada que mostren poques conviccions democràtiques quan veuen propostes de canvis que no els agraden. Increïble quan són els qui haurien de ser els primers a acatar la voluntat popular.