Cada 28 de juny sortim als carrers amb orgull. No ho fem per moda ni per disfressar-nos, ni tampoc per “fer soroll”, com alguns encara repeteixen.
Ho fem perquè cal. Perquè ja era necessari fa més de cinquanta anys i, encara avui, ho continua sent. El Dia de l’Orgull commemora la revolta de Stonewall, a Nova York, el 1969, quan un grup de persones LGTBIQ+ va plantar cara a la repressió policial. Aquella espurna va encendre un moviment global que avui continua viu, perquè la discriminació, la violència i l’odi no han desaparegut.
I sí, costa acceptar-ho, però encara avui hi ha qui ens ridiculitza, qui minimitza la nostra lluita com si fos una desfilada per cridar l’atenció. Obliden –o ignoren– que darrere de cada dret hi ha hagut anys d’esforç, cossos exposats i una resistència tenaç. I avui, aquests drets tornen a estar en dubte.
Ho veiem cada cop que es buiden lleis del seu contingut, quan es toleren discursos d’odi en espais públics o quan es normalitzen missatges que ens deshumanitzen. Les agressions LGTBIfòbiques no només no han desaparegut, sinó que augmenten. I no, no parlem d’una realitat llunyana. Passa aquí.
Fa només uns dies, a la Rambla de Terrassa, la bandera irisada va ser parcialment esborrada amb pintura blanca. Pot semblar anecdòtic, però els símbols compten. Esborrar una bandera és voler esborrar una existència. Segons l’Observatori contra l’Homofòbia, només entre gener i maig del 2025 s’han registrat 125 agressions LGTBIfòbiques a Catalunya. Una cada 26 hores. D’aquestes, un 31% van anar dirigides a persones trans i un 57% a homes gais o no binaris. En l’àmbit estatal, l’informe Estado del Odio 2025 assenyala un increment preocupant: el percentatge de persones LGTBIQ+ que han patit agressions físiques o verbals ha passat del 6,8% al 16,25% en un any. Més de 812.000 persones agredides. Més d’1.280.000 discriminades en l’àmbit laboral, de l’habitatge o en l’accés a serveis. I el que és pitjor? Moltes agressions ni tan sols es denuncien. Per por. Per vergonya. Perquè el procés judicial pot fer tant de mal com l’agressió mateixa.
Ens podem considerar una societat avançada mentre hi hagi gent que viu amb por de mostrar qui és?
Conec casos a la nostra ciutat. Joves que pateixen assetjament als instituts. Adults que reben comentaris humiliants al gimnàs. Insults a les xarxes. I el que és pitjor: la negació. “Aquí no passa”. Però sí que passa. El silenci còmplice només ho perpetua. La tolerància aparent amaga prejudicis profunds. Frases com “tinc un amic gai” o “a mi això no em molesta” no són suport real. Valorem qui ens dona suport sincerament, perquè no és habitual. Ens hem acostumat a caminar amb una cuirassa feta de rebuigs i silencis.
I no només denunciem. També exigim accions concretes:
-Polítiques públiques que garanteixin feina digna per a les persones trans.
-Mesures efectives contra l’assetjament escolar i el sexili.
-Educació realment inclusiva, transversal i continuada.
-Atenció sanitària respectuosa i accés a habitatge sense discriminació.
-Recursos reals per a persones migrades, grans o amb VIH.
-Tolerància zero als discursos d’odi, amb seguiment i sanció efectiva.
-Reconeixement ple de la diversitat familiar, sense traves burocràtiques.
Els nostres drets no són decoració. No són negociables.
L’Orgull és un espai segur. És l’únic dia de l’any en què moltes persones poden ser qui són, sense por. És visibilitat, pertinença, esperança. Per això seguirem reivindicant el 28 de juny. Perquè no és una festa buida. És memòria. És resistència.
És un crit que diu: no farem ni un pas enrere.
I aquest any, a Terrassa, tornarem a sortir al carrer el mateix 28 de juny, a les 11 hores, convocades per Homies Pride Terrassa, amb tot l’orgull de formar-ne part.
Perquè aquí també passa. I aquí també resistim. No per moda. No per festa. Per justícia.