Ales 8.48 hores del 28 d’octubre, dimecres, van col·lidir dos trens d’AVE en la línia Madrid-Sevilla, 68 persones van perdre la vida. Des de l’inici de la democràcia, la infraestructura de les comunicacions entre els territoris de l’Estat espanyol va ser una font d’especulació i corrupció per a enriquiment personal dels qui governaven i prenien les decisions.
Els que ens criem en el sector de la construcció els anys setanta, i entrem en la democràcia el 1978, vam poder constatar que aquesta pràctica també es va heretar igual que hem heretat els feixistes de l’Estat espanyol de llavors. En aquest context hem de situar tot el que passa als aeroports, a les concessions d’autopistes i als ferrocarrils. Aquí cal fer una diferenciació entre les línies de llarg recorregut i les Rodalies.
Els plans de desenvolupament amb l’alta velocitat eren una bona font d’enriquiment, i ho avalava la UE amb les ajudes d’aquells governs del PP i PSOE dins dels plans de desenvolupament territorial. Mentre ningú parlava de la infraestructura de Rodalies perquè és el mitjà on van milions d’usuaris cada dia per acudir al seu centre de feina, sobretot a l’àrea metropolitana de les grans ciutats, continuem anant en els mateixos traçats de fa cent anys, només han variat els vagons, que abans anàvem asseguts en seients de fusta i ara els tenim encoixinaments, però continuem trigant tres quarts d’hora a arribar a Barcelona des de Terrassa, igual que abans.
Del 2000 al 2026, hi ha hagut 45 accidents ferroviaris de distinta índole a Espanya, que han causat 359 morts a la xarxa ferroviària. En 26 anys, hi ha hagut un alt percentatge de víctimes fruit d’accidents evitables si la xarxa viària estigués en perfectes condicions, tant en l’estat de les vies com en l’estat de la zona d’afectació territorial, i no tenir una estructura de comunicació eficaç entre els trens en circulació i el lloc de l’accident.
La inversió des del govern central en infraestructures i manteniment ha anat variant en funció del partit que governava. Entre el 2011 i el 2017, amb M. Rajoy (PP) de president, es va reduir la inversió un 55,8%, va passar de 5.585 a 2.469 milions, mentre que amb Pedro Sánchez entre 2018 i 2025 es va incrementar un 128,29%, des de 2.434 milions a 5.816 milions.
La realització del control exigit, quan es tracta de concessions a entitats privades per a un servei públic, augmenta en la seva perillositat perquè per al que presta el servei (societat mercantil) el seu objectiu és treure el màxim de rendiment a la concessió que li han adjudicat. Això és un principi matemàtic, més privacitat porta més precarietat i deriva en més sinistres.
La política de “cafè per a tots” per tapar les reivindicacions nacionalistes de les tres comunitats històriques d’Euskadi, Catalunya i Galícia ha servit per consolidar una estructura que en alguns casos continuen dirigint els fills dels franquistes, com és el cas d’Alfonso Fernández Mañueco, president de Castella i Lleó. També en diputacions del País Valencià amb un significat destacat del cognom Fabra. Cinc generacions de feixistes vivint a costa de l’erari públic, en el cas de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló des de temps immemorials, que va ser l’impulsor de l’aeroport de Castelló, on la seva megalomania el va portar a col·locar una estàtua de grans dimensions a l’accés a l’aeroport com a símbol personal i al contribuent li va costar 300.000 euros.
Aquest aeroport fa 25 anys que està sense activitat. El projecte, identificat com una aposta personal de Carlos Fabra (PP) i del consell d’administració d’Aeroport de Castelló SL, va costar 158 milions d’euros entre 2005 i 2011, el doble del que es preveu. I avui dia acumula pèrdues de més de 150 milions d’euros des del 2005. Aquestes pràctiques haurien d’haver estat investigades des del fiscal general de l’Estat, però no es fa perquè afectaria el mateix sistema implantat pel bipartidisme. Els vots ciutadans ho avalen, aquesta és la qüestió.
Aquesta manera de gestionar els interessos públics per a enriquiment personal és un delicte si el Codi Penal ho sancionés, però no és així, el Codi Penal només actua quan el delicte és flagrant i preveu penes irrisòries i a sobre es fan els malalts terminals perquè els alliberin, cas Eduardo Zaplana, que és un insult a tots els espanyols.
Després de 48 anys de democràcia, aquestes pràctiques consoliden un mecanisme cada dia més corrupte, per desvalisar els recursos públics en benefici del privat. La col·laboració publicoprivada en sanitat s’ha estès per tota la geografia espanyola. La presidenta de CCAA de Madrid va regalar 1.957 milions d’euros en concepte de convenis i concerts per a atenció especialitzada a la sanitat privada. D’aquesta quantitat, 1.755 milions d’euros van ser destinats directament als cinc hospitals públics de gestió privada, en mans fonamentalment de Quirón Salut i Ribera Salut. El mateix patró es repeteix una vegada i una altra. Primer es redueix inversió en personal i equipament. Després s’afirma que l’hospital “no té prou mitjans”. I finalment s’externalitza. Ha passat recentment a l’Hospital Universitari La Paz, La Comunitat de Madrid ha externalitzat 7.520 ecografies adjudicant el servei al Grup VIU, al·legant falta de recursos humans i tècnics.
El mateix succeeix a Andalusia, on hi ha Juanma Moreno quan justifica aquestes maniobres vergonyoses de desviar recursos públics a centres privats. Aquest projecte privatitzador s’està duent a terme a totes les comunitats que governa el PP. És un increment constant de finançament derivat dels pressupostos cap a l’assistència privada mentre es van reduint cada any les inversions a potenciar el servei públic directe, per això es va reduint la plantilla d’infermeria i metges, es van tancant habitacions als hospitals públics, i es van ampliant els equipaments a l’àrea privada amb nous centres assistencials i hospitals, com és el cas de l’Hospital Quirónsalud destinat a cirurgia robòtica da Vinci a Badajoz.
No hem d’oblidar la nostra memòria quan Núñez Feijóo diu una cosa i en fa una altra, com és el cas de la votació al Congrés de Diputats quan el 25 de juny del 2026 el Congrés va rebutjar amb 176 vots en contra (PP 137, Vox 32, Junts 7) davant de 173 a favor, d’ampliar en 671,1 milions el marge d’endeutament de Renfe que anava a anar destinat a la compra i renovació de trens i inversions.
A Galícia, amb Núñez Feijóo president, el PP va votar quatre vegades en contra de constituir una comissió de recerca per l’accident d’Angrois, 80 morts el 2013. I el Govern de Rajoy també va rebutjar diverses vegades una recerca al Congrés, encara que finalment es va crear una comissió el 2017 amb el vot en contra del PP.
El 27 de juny del 2024, el PP va votar en contra del dictamen per crear l’Autoritat Administrativa Independent per a la Recerca Tècnica d’accidents ferroviaris, marítims i d’aviació civil, amb 137 vots negatius, mentre Vox s’abstenia en la Llei 2/2024 que avui investiga l’accident d’Urda.
En aquest marc degradat per la corrupció com a eix de l’acció política, només cap un procés constitucional en què puguem establir les condicions dels drets ciutadans en els termes proteccionistes perquè, “governi qui governi”, els drets bàsics quedin garantits sense possibilitat de retrocés protegits per la Constitució espanyola, i el Tribunal Constitucional sigui l’òrgan judicial que vetlli pel compliment d’aquests drets.
Així mateix, que quedi extingit qualsevol intent de legalització d’organitzacions feixistes. La reforma de la Constitució ha de ser validada per un referèndum que inclogui la forma d’Estat que realment accepti la majoria entre monarquia o república federal. No hi ha una altra opció que no sigui un pacte històric basat en aquests continguts. Els antifeixistes hem d’unir-nos per evitar el que s’acosta. Pels nostres fills i nets, tenim l’obligació d’aconseguir-ho, costi el que costi.