Com ja he dit altres vegades, el problema de la gestió de residus és una patata calenta que no se sap com afrontar. Moltes vegades les seves solucions són resultat de la improvisació, anar aplicant mesures incoherents i contradictòries, i la incapacitat evident de no saber com solucionar el problema mediambiental que tenim.
I com és evident, també econòmica, ja que aquesta manera de fer ens porta a una gestió nefasta, i en què els interessos econòmics de determinades empreses incideixen en les decisions de les mateixes administracions. Cal tenir en compte que el sector dels residus mou molts diners, i de vegades l’estratègia la determinen algunes empreses que no tenen res a veure amb la solució del problema, ni amb l’interès comú, senzillament, el negoci pur, en què les administracions són meres eines al seu servei.
I qui pateix tota aquesta disbauxa és la ciutadania, que com sempre paga les incoherències i la incompetència, i, sobretot, els costos mediambientals i econòmics. Se li demana que col·labori, que es comprometi a aplicar solucions, tant en prevenció, com en reciclatge, per preservar el planeta. Un discurs fàcil i sensibilitzador, i moltes vegades és culpabilitzada per la seva manca de col·laboració.
Fa uns dies van sortir les dades de recollida selectiva, tant en l’àmbit de Catalunya, com de la comarca i de Terrassa. I com demostren les dades, estem estancats amb un 44% brut, lluny dels objectius que marca la Unió Europea. I amb el sistema de gestió actual continuarem estancats i no avançarem. Si comptem la quantitat d’impropis de cada fracció, el resultat final és evident, estem al voltant del 33-34% en recollida selectiva, per tant, encara més lluny dels objectius.
I aquesta és la història d’un fracàs, en què el cofoisme d’interpretar que som la segona ciutat dels grans municipis és una mera ficció. I com reconeixen l’ARC i molts experts, hi ha una tendència a l’estabilització i no se sap com avançar si no es modifica el sistema actual i un model de consum malversador de recursos i que en res ajuda. I aquest lamentable cofoisme ens porta l’absurd, la incompetència i la manca de solucions, afirmar que Barcelona (41% brut), Sabadell (36% brut), Mataró (35% brut), Badalona (31% brut), Hospitalet (28% bruts) i així una llarga llista de fracassos no ens ajuda ni justifica els mals resultats i el poc compromís polític per resoldre el problema.
La recollida selectiva va començar l’any 1982 amb la recollida de la fracció vidre. L’any 1993 amb la Llei de residus 6/1993 es va recomanar fer la separació de les diferents fraccions (vidre, paper-cartó, envasos), i l’obligació de fer la recollida selectiva de la fracció orgànica. Terrassa la va implantar a tot el municipi l’any 2003. Avui dia, encara hi ha municipis que no recullen aquesta fracció. Les diferents normatives i legislacions ja parlen de l’obligació de separar les diferents fraccions, per tant, la recollida selectiva ja no és voluntària, sinó obligatòria. Però després de més de 45 anys d’haver iniciat la primera fracció, el vidre, l’any 2026 encara tenim un 56% de ciutadania que l’aboca al contenidor Resta (tot barrejat), i entre un 15-20% encara ho fa malament, ja que els impropis en algunes fraccions és lamentable. Per tant, les dades empitjoren, i estaríem al voltant del 33-34% net.
Després de tants anys, no hem sabut resoldre un dels problemes mediambientals més importants, la gestió dels residus. No avancem en prevenció i no avancem en recollida selectiva, així que ho reitero, és la història d’un fracàs evident. No hem sabut convertir una acció voluntària amb una actuació obligatòria, en què la ciutadania entengui que no podem ser indiferents davant del problema, s’han de canviar hàbits de consum, les Administracions han de ser transparents i coherents, no podem anar aplicant la improvisació de forma continuada, i en molts moments, mala gestió i molta opacitat.
Les administracions i governs municipals han gastat molts recursos a implementar sistemes ineficients de recollida, moltes campanyes sensibilitzadores poc motivadores, més lligades a l’estètica i disseny, que busquen la col·laboració i participació de la ciutadania, i moltes han estat un veritable fracàs.
I la por d’aplicar polítiques que reforcin l’obligació de separar a aquells reductes poc sensibilitzats i indiferents al problema i les solucions, amb normatives laxes i poc contundents amb un règim sancionador que ajudi a la sensibilització, aplicant sistemes d’incentivació als que cooperen i fan l’esforç de separar. I només ha faltat aplicar taxes, com la comarcal, que són un frau de llei i un enganya pastors, pensant que la ciutadania és idiota, amb una mera estratègia de recaptació, poc transparents i lluny del foment de la recollida selectiva, i unes infraestructures ineficients.
També cal tenir en compte que els organismes i institucions que havien de ser els promotors eficients de moltes mesures han estat un veritable problema, l’ARC i el Consorci de Residus, liderats per un mateix partit polític que no té ni propostes de gestió, ni una estratègia clara de com afrontar la gravetat del problema. La demostració d’aquesta evidència és que no té model mediambiental, ni de com solucionar la gestió dels residus, només s’ha preocupat al llarg dels anys de satisfer els interessos dels proveïdors privats de materials, serveis i infraestructures, i així ens ha anat, i han estat els màxims col·laboradors d’aquest fracàs.
I el nostre Ajuntament, al llarg dels anys, i sobretot a partir de l’any 2014, amb la presa de decisions en la gestió de l’empresa municipal Eco-Equip, va acabar aplicant una gestió nefasta que encara avui estem pagant aquella nefasta decisió. I al final, tenim una situació estancada, sense projecte, ni estratègia i senzillament, anar fent seguidisme extern, sense criteri i copiant el que arribi, gastant diners en va, que tota aquesta ineficàcia i improvisació la va pagant la ciutadania amb la doble taxa, que com deia és un frau de llei, i que continuarà amb el fracàs històric on estem, i amb el model i sistemes actuals no ens en sortirem.
Cal fer entendre a la ciutadania la complexitat del problema, la necessitat i obligació de fer la recollida selectiva aplicant els models i sistemes més eficients, i deixar d’encaparrar-se a anar copiant models externs fracassats i que no ens permetran arribar als objectius de recollida selectiva imposats per la Comunitat Europea. Cal resoldre què fer i com fer-ho, perquè puguem arribar a convèncer el 56% que no col·laborà i l’11-12% que ho fa malament amb el nivell d’impropis. Això vol dir invertir en informació i sensibilització, amb eines de col·laboració i participació de les entitats ciutadanes. I cal millorar la gestió de l’empresa municipal Eco-Equip perquè sigui molt més eficient en la gestió. I els responsables polítics han de tenir clara la línia d’actuació i quins sistemes volen aplicar i on volen anar per afrontar el problema i com comprometre als no col·laboradors i la indiferència d’aquests. I, sobretot, deixar-se de dobles taxes que en res ajuden a la solució i compromís de la ciutadania per afrontar el problema, al contrari, l’agreugen.
I un altre aspecte, deixar-se de cofoisme i pensar que anem molt bé, cal tenir una certa modèstia i saber que les coses no acaben de funcionar, i les dades són evidents, són un veritable fracàs històric que cal revertir i afrontar.
A la ciutadania se l’ha de tractar com a adulta, explicar-li de veritat el problema, i fer-li entendre que necessitem la seva col·laboració per afrontar un problema mediambiental de primer ordre i que comportarà uns costos econòmics i esforços per part de tothom, una responsabilitat compartida, si de veritat volem afrontar el problema i les solucions, que com és evident a alguns sectors econòmics els afectarà i ho hauran d’assumir per a un bé major.