Vivim envoltats de discursos polítics, promeses electorals, declaracions solemnes i batalles partidistes, mentre una pregunta essencial sembla haver desaparegut de molts despatxos on es prenen decisions que afecten la vida de milions de persones: on és la lògica?
No parlo d’una lògica complicada, reservada als experts, als economistes o als grans estrategs. Parlo de la lògica més elemental, aquella que ens ensenyen molt abans d’arribar a l’edat adulta: si hi ha un risc, cal prevenir-lo; si alguna cosa pot fallar, cal revisar-la; si una decisió pot posar en perill una vida, cal extremar les precaucions. És tan senzill que fa vergonya haver-ho de recordar a persones que ocupen les més altes responsabilitats públiques. I, tanmateix, sembla que massa sovint ho oblidem.
La política no és un joc. No és una partida d’escacs en què es poden sacrificar peons per salvar la reina. No és una competició per veure qui conserva el poder, qui guanya les pròximes eleccions o qui aconsegueix sortir més ben parat d’una crisi. La política és la responsabilitat de prendre decisions que afecten la vida dels altres. I quan aquesta responsabilitat s’exerceix sense prou previsió, sense rigor o sense consciència de les conseqüències, el preu pot ser irreversible.
El País Valencià encara arrossega el dolor de la dana del 29 d’octubre del 2024. Famílies que van perdre els seus éssers estimats, persones que van veure com l’aigua s’enduia la seva vida tal com l’havien coneguda, pares que ja no podran abraçar els seus fills i fills que hauran de créixer amb una absència que mai no haurien d’haver hagut d’afrontar. Darrere de cada víctima hi ha una història, una família, una conversa pendent, un projecte que es va interrompre per sempre. I quan una tragèdia d’aquesta magnitud sacseja un país, no n’hi ha prou amb lamentar les morts. Cal preguntar-se què va fallar, quins advertiments es van rebre, com es van gestionar les emergències, si la població va rebre la informació necessària i si es van prendre totes les mesures raonablement possibles per protegir-la. Les responsabilitats s’han de determinar amb rigor i respecte a les investigacions, però cap institució no hauria de poder refugiar-se en el silenci, en les excuses o en la disputa partidista per evitar donar explicacions.
I ara tornem a mirar les vies del tren. Tornem a pensar en les persones que van pujar a un vagó convençudes que arribarien a destinació. Persones que potser anaven a treballar, tornaven a casa, visitaven la família o simplement volien arribar a algun lloc. Persones que confiaven, legítimament, que darrere d’aquell trajecte hi havia professionals, protocols, sistemes de seguretat i institucions que havien fet la seva feina.
Dos accidents ferroviaris greus, a Adamuz i a prop d’Urda, amb un balanç conjunt de 114 morts segons les informacions publicades. Cent catorze vides que ens obliguen a mirar més enllà de les xifres. Cent catorze persones que no podem convertir en una estadística més, en un titular que demà quedarà sepultat per una altra notícia o en una nova batalla entre partits que s’acabarà quan l’opinió pública perdi l’interès. Cent catorze persones. Aturem-nos un moment a pensar què significa això. Cent catorze persones que tenien nom, cognoms, records, il·lusions, persones estimades i plans per al futur. Cent catorze famílies que han hagut d’afrontar una realitat que ningú no està preparat per assumir. Cent catorze absències que no desapareixeran quan els focus s’apaguin ni quan els responsables polítics canviïn de tema.
No podem afirmar, sense les conclusions definitives de les investigacions, que aquestes dues tragèdies s’haurien pogut evitar ni atribuir-ne anticipadament la responsabilitat a persones concretes. Però sí que podem exigir que s’investigui fins a l’últim detall què ha passat, si els sistemes de seguretat van funcionar correctament, si el manteniment i les inversions eren adequats, si els protocols es van aplicar com corresponia i si hi havia mesures que haurien pogut evitar les morts. I podem exigir que, si es demostra que hi va haver errors, negligències o decisions inadequades, se n’assumeixin les conseqüències. Perquè aquí és on la indignació es converteix en una exigència legítima de responsabilitat. La seguretat no pot dependre de la sort. La vida de les persones no pot quedar a mercè d’una cadena de decisions que ningú no ha revisat prou bé. Si una infraestructura necessita manteniment, cal mantenir-la. Si un sistema de seguretat presenta deficiències, cal corregir-les. Si els experts alerten d’un risc, cal escoltar-los. Si els protocols no garanteixen una protecció adequada, cal revisar-los. I si una inversió és necessària per reduir un perill greu, no podem tractar-la com si fos una despesa secundària que es pot ajornar indefinidament. Això no és una qüestió d’esquerres o de dretes. No és una qüestió de relat polític. És una qüestió de sentit comú, de responsabilitat i de respecte per la vida.
Però el que més em preocupa no és només la possibilitat que es cometin errors. Els errors existeixen, les emergències són complexes i cap governant no pot controlar totes les variables de la realitat. El que em preocupa és la incapacitat d’aprendre, la tendència a justificar-ho tot, la temptació de protegir la pròpia imatge abans que examinar honestament què s’ha fet malament. Em preocupa que la responsabilitat es converteixi en una batalla per determinar qui en surt més perjudicat políticament, en lloc d’una obligació d’esbrinar la veritat i corregir allò que no funciona. El problema no és només equivocar-se. El problema és no fer tot el possible per evitar l’error, no voler reconèixer-lo quan es produeix i no aprendre’n quan les conseqüències són irreparables.
I aquí entrem en una qüestió encara més profunda: la consciència humana. Un polític pot no voler fer mal a ningú i, malgrat això, prendre decisions inadequades, ignorar advertiments o no actuar amb la diligència necessària. No cal atribuir-li una voluntat de fer mal per exigir-li que respongui per les seves decisions. No cal convertir-lo en un monstre per preguntar-li si ha estat a l’altura de la responsabilitat que havia assumit. La qüestió no és què sent en la intimitat, sinó què ha fet, què podia haver fet i quines conseqüències han tingut les seves decisions. Perquè una cosa és no voler causar un perjudici i una altra de molt diferent és haver fet tot el que era raonablement possible per evitar-lo.
Em costa acceptar que, davant de tragèdies d’aquesta magnitud, la discussió pública acabi tan sovint atrapada en les sigles, les estratègies i les declaracions. Mentre uns intenten defensar-se i altres busquen rendiment polític, hi ha famílies que han de reconstruir una vida que ja no serà mai la mateixa. I el problema no és que els polítics continuïn treballant o fent vida normal després d’una catàstrofe. També són persones. El problema apareix quan algú pretén continuar exercint el poder sense donar explicacions convincents, sense assumir les conseqüències que li corresponen o sense demostrar que ha après del que ha passat. No exigim governants que visquin turmentats. Exigim governants que no puguin mirar cap a una altra banda.
Exigim persones capaces d’entendre que una partida pressupostària no és només una xifra, que una alerta no és només un missatge i que un protocol no és un document per guardar en un calaix. Darrere de cada decisió pública hi ha persones que confien que algú ha pensat en la seva seguretat. Darrere de cada inversió que es prioritza o s’ajorna hi ha conseqüències que poden afectar la vida quotidiana de milers de ciutadans. I darrere de cada advertiment que no s’atén hi pot haver un risc que, si es materialitza, ja no tindrà solució.
Potser hauríem de començar a exigir als nostres governants una cosa molt senzilla: que abans de prendre una decisió important s’aturin un moment i es preguntin què passaria si les coses anessin malament. Que imaginin les conseqüències reals de les seves decisions, no només el seu cost econòmic o el seu impacte electoral. Que escoltin els professionals, que acceptin els informes que els incomoden i que entenguin que prevenir no dona tants titulars com inaugurar, però pot salvar moltes més vides. Perquè la bona política no és la que millor explica el que fa, sinó la que fa allò que és necessari, fins i tot quan no dona rèdit electoral immediat. No és la que promet més seguretat, sinó la que posa els recursos i els mitjans perquè aquesta seguretat sigui real. No és la que compareix amb més solemnitat després d’una tragèdia, sinó la que ha treballat amb prou rigor abans que es produeixi. De què ens serveix presumir de progrés, tecnologia, modernitat i grans infraestructures si no som capaços de garantir amb rigor allò que hauria de ser elemental? De què serveix tenir governs, ministeris, organismes i pressupostos si no som capaços de convertir tots aquests recursos en una protecció efectiva per a les persones?
No es tracta de demanar la perfecció. Es tracta d’exigir responsabilitat. No es tracta de criminalitzar qualsevol error. Es tracta d’investigar els errors greus, corregir les deficiències i exigir responsabilitats quan pertoqui. No es tracta d’utilitzar les víctimes per atacar un adversari polític. Es tracta d’impedir que el seu dolor acabi sent inútil. Una societat madura no és aquella que no comet errors. És aquella que aprèn dels errors abans que es repeteixin. És aquella que no necessita més morts per entendre que la prevenció és una obligació. És aquella que no permet que la memòria de les víctimes s’esvaeixi quan desapareix l’interès mediàtic.
La vida no vota. La mort no pregunta a qui has votat. L’aigua no distingeix entre ideologies. I un tren no sap quina opinió política té la persona asseguda al seu costat. La tragèdia és de tothom, però la responsabilitat ha de recaure en qui li correspon.