Són les 18.21 hores i soc a l’estació de Rodalies d’Arc de Triomf, a Barcelona, esperant el tren que m’ha de portar de la feina a casa, a Terrassa. Aquesta mateixa frase la podria haver escrit fa trenta-tres minuts, quan he arribat a l’estació.
De moment, més de mitja hora per poder començar el trajecte de tornada. O, més ben dit, per trobar un tren on puguem entrar jo i la bicicleta.
Hauria hagut de sospitar que alguna cosa no rutllava quan he mirat la pantalla de l’estació i no hi apareixia l’R4 enlloc. També quan he preguntat a un treballador quan passaria el següent tren i m’ha respost que no ho sabia, però que baixés a l’andana, que ja arribaria.
Però ara que hi penso, potser això és el més fotut de Renfe: que, malgrat saber que funciona malament, encara hi tens esperança. Penses que potser el tren està a punt d’arribar. Que avui encara seràs a casa a una hora decent. Que podràs anar a comprar allò que necessites, passar pel gimnàs o, simplement, disposar d’una estona per a tu. Oques Grasses diuen que de la il·lusió vivim. Hi ha tardes que Rodalies s’entesta a desmentir-ho.
Mentre espero, he vist passar cinc trens de l’R1 i un R4 amb destinació a Terrassa on no cabíem ni jo, ni la bicicleta, ni les més de cinquanta persones que s’han quedat amb mi a l’andana. Veure arribar el teu tren i haver-lo de deixar marxar perquè és ple és una manera especialment cruel d’allargar l’espera. Durant uns instants sembla que podràs començar el trajecte cap a casa, com una anxova, però de camí a casa. Després t’adones que no hi cabràs i et resignes a esperar el següent tren, amb l’esperança que no trigui tant com l’anterior i que hi puguis entrar.
Com a bona egarenca, m’agrada pensar en Terrassa com la tercera ciutat del país i com a capital de comarca. Però aquesta idea es fa una mica llunyana quan tornar a casa es converteix en una espera sense hora d’arribada. Potser per això em costa compartir l’entusiasme de l’Ajuntament per reobrir un aparcament al centre que fa anys que està tancat. Des d’aquesta andana, el que més trobo a faltar és poder moure’m amb facilitat entre casa, la feina i les ciutats que tenim a prop en transport públic.
Ara són les 18.36 h i per fi he aconseguit pujar a un tren. Cal dir, en favor de Renfe, que el tren on finalment he pujat és força nou i està força net. Potser les altres quatre persones que comparteixen amb mi el mateix metre quadrat també ho han apreciat. Tot i que sospito que estan més pendents de com s’ho faran per sortir quan arribi la seva parada.
Els viatgers menys habituals intenten esbrinar on som i quina estació ve després. Les pantalles no ho indiquen i no hi ha cobertura per consultar-ho al mòbil. Perquè aconseguir pujar al tren encara no et permet estar tranquil. Seure ja seria una altra categoria de privilegi.
Fa més de deu anys que em desplaço cada dia entre Terrassa i Barcelona. Conec massa bé aquesta espera i tot el que s’endú. El que explico avui forma part de la meva rutina i de la de moltes de les persones amb qui comparteixo vagó: deixar passar un tren perquè no hi caps, mirar la pantalla buscant una previsió, calcular a quina hora arribaràs i haver de refer el càlcul una vegada i una altra.
Mentrestant, la tarda es va fent petita. Una compra que queda per a demà. Una visita que has d’escurçar. Una estona amb la família que ja no tindràs. Un pla amb amics que acabes descartant. I, amb els anys, també aprens a renunciar per avançat: deixes de proposar coses perquè saps que no pots assegurar a quina hora arribaràs.
Aquest és el cost que no queda recollit en els minuts de retard d’un tren. La incertesa també desgasta. Haver de reservar cada dia un marge per si el servei falla significa organitzar la vida al voltant d’una espera que ningú no et sap concretar.
Estic segura que qualsevol persona que agafa Rodalies cada dia es planteja totes les alternatives, des d’agafar el cotxe fins a canviar de feina. I també estic segura que moltes arriben a la mateixa conclusió que jo: que, com a mínim de moment, cal continuar agafant amb total resignació el tren cada matí i cada tarda.
Ara ja són les 19.31 hores i soc a Terrassa Estació del Nord. Fa gairebé dues hores que arribava a l’estació d’Arc de Triomf i per fi arribo a casa.
El tren pot acabar arribant. Però el temps que hem deixat a l’andana no torna.