Hi ha una pregunta que torna cada desembre, gairebé amb la mateixa insistència que els llums als carrers: Nadal és realment màgic o només és una il·lusió individual i col·lectiva?
Hi ha qui el redueix a màrqueting, a la inèrcia cultural, a una escenografia emotiva per suportar la duresa de l’hivern. Però permeteu-me dir-ho clarament, sense cinisme i amb el suport de la ciència: el Nadal és real. I ho és perquè passa dins del nostre cervell. No és una metàfora bonica. És neurociència que acarona.
Quan el Nadal arriba al cervell humà, aquest òrgan fràgil i meravellós canvia la seva manera de funcionar. Les olors de la cuina, una cançó que no escoltàvem des de fa anys, una llum càlida darrere una finestra… Tot això activa l’hipocamp, el centre de la memòria autobiogràfica. I el cervell no sap distingir gaire entre recordar i tornar a viure. Per això, durant uns instants, el temps s’atura: tornem a ser infants, tornem a sentir que algú ens espera. Aquesta és la primera gran màgia de Nadal: ens retorna a casa, encara que la casa ja no sigui la mateixa.
Però el Nadal no és només nostàlgia. És, sobretot, vincle. En aquests dies augmenten, malgrat les absències i les ferides, les trobades, les abraçades, les mirades que es reconeixen. Neurobiològicament, això significa oxitocina: l’hormona que redueix la por, reforça la confiança i ens fa sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. En una societat accelerada, individualista i exhausta, el Nadal actua com una pausa antiga, gairebé tribal. El cervell humà no va néixer per viure sol. I per uns dies, ho recorda. També hi ha il·lusió. Esperar. Comptar els dies. Preparar petits rituals. Tot això activa el sistema de la dopamina, el circuit de l’anticipació. La dopamina no és només plaer: és esperança. I l’esperança és un dels predictors més potents de salut mental. Quan el Nadal funciona, no ho fa perquè tot sigui perfecte, sinó perquè ens permet imaginar, encara que sigui breument, que el futur pot contenir alguna cosa bona.
I després hi ha la generositat. Fer un regal pensant en algú, cuinar per compartir, parar taula per a més gent de la necessària. Donar activa el còrtex prefrontal, una regió associada al sentit i a una forma de benestar profund, menys sorollosa que el consum, però molt més duradora. Nadal ens entrena emocionalment a sortir de nosaltres mateixos. I això, des del punt de vista del cervell, és una autèntica revolució. Hi ha, però, un altre efecte menys visible i profundament humà: el Nadal regula l’estrès. Diversos estudis neurològics mostren que els rituals compartits i previsibles redueixen l’activitat de l’eix de l’estrès. En paraules senzilles: el cervell abaixa la guàrdia. Els rituals nadalencs, repetitius, coneguts, gairebé litúrgics ofereixen una sensació de control enmig de la incertesa. I això, per a un cervell que viu en alerta constant, és un alleujament profund.
També canvia la nostra percepció dels altres. Durant Nadal, augmenta l’activitat de les xarxes neuronals implicades en l’empatia i la teoria de la ment: escoltem més, interpretem millor, recordem històries familiars que ens expliquen d’on venim. El cervell construeix identitat a partir del relat compartit. Sense aquests relats, ens fragmentem. Amb ells, ens sostenim. Els escèptics diran que tot això és química. I tenen raó. Però també ho és l’amor. I el dol. I l’art. I la fe. La màgia no és l’absència de biologia, sinó el que emergeix quan la biologia ens permet sentir-nos més humans.
Nadal no elimina els episodis dolorosos, però els il·lumina. Ens recorda amb llums, amb records i amb afecte que el cervell humà floreix en el vincle, en el sentit compartit i en la cura mútua.
Potser, al final, la pregunta no és si el Nadal és màgic, sinó si ens atrevirem a recordar, encara que sigui per uns dies que estem fets per estimar-nos, per cuidar-nos i per tornar a casa els uns en els altres, en definitiva, per acaronar-nos el cervell.