George Steiner, de la mà d’Òscar Intente, ens va tornar a interrogar des de l’escenari del Teatre Principal de Terrassa, amb la dramatització de “La idea d’Europa”, divendres passat.
En acabat, Núria Iceta va dinamitzar un diàleg amb el públic. Un públic ferit per l’ullal de la serp del desconcert.
Fa quinze anys que Òscar Intente va estrenar aquest espectacle a partir de la conferència que George Steiner havia pronunciat a Amsterdam el 2004. Es tracta d’una conferència en què el vell professor, tan admirat per creadors com Jaume Cabré o acadèmics com Nuccio Ordine, anava descabdellant un fil que ve d’Atenes i Jerusalem, amb el qual s’han teixit magnífics edificis de pensament i de bellesa. I els pitjors horrors. Aquest és el gran dolor que irradia de la història del segle XX. La primera ferida de “negra llet de l’alba”. Com pot ser que a la cultíssima i refinada Europa, la dels genis musicals, filosòfics, literaris, artístics, es produís la gran matança de 70 milions de persones entre 1914 i 1945? Els gasos asfixiants, els bombardejos massius, els camps d’extermini, els gulags... Steiner, fill de pares vienesos que ja no suportaven el creixent antisemitisme que s’escampava per la seva estimada ciutat, havia nascut el 1929 a França. Va rebre una gran educació, clàssica i poliglota. I el 1940 tota la família abandonava Europa per instal·lar-se als Estats Units. Dels més de 40 companys de la classe del jove George, només un continuaria en vida cinc anys després. El llegat cultural, però, continuava viu i Europa aconseguia refer els centres històrics de les ciutats arrasades, construir un espai de llibertat i d’estabilitat, emplenar les llibreries, les universitats, les sales de concerts... La pau i la justícia semblaven objectius compartits.
El canvi de segle, però, no ha curat la ferida original i n’ha obert una de segona, feta de decepció. La més gran mobilització democràtica de l’Europa occidental va ser esclafada per la policia i la justícia espanyoles el 2017. Els hereus de les víctimes dels camps de concentració han aplicat els mètodes dels seus botxins a Gaza; i els que més s’assemblen als hereus del Nazisme protegeixen Netanyahu davant el Tribunal Penal Internacional. El nacionalisme imperialista i extractivista rus agredeix la població civil a Ucraïna, i el nord-americà projecta noves amenaces a gran escala.
El 2026, la conferència de Steiner topa amb uns espectadors que estan veient com aquell dolor del segle XX, que assumien com a vacuna perpètua, s’ha devaluat i que es dinamiten els objectius de pau i justícia. Una sensació d’esgotament, de fracàs, que la llum que podia inspirar la conferència de Steiner, no era capaç de conjurar. Què ens queda, a Europa, de l’Europa que va donar els millors escriptors, artistes, filòsofs i poetes? Ja no hi ha cafès, el ciutadà que va a peu és molt menys ciutadà que el que va amb cotxe o amb avió, el multilingüisme no és percebut com una riquesa, sinó com una nosa, la formació humanística és menystinguda, l’odi i la banalitat estan de moda... No és estrany, doncs, que bona part del públic que es va quedar al col·loqui posterior a la conferència dramatitzada es mostrés desorientat, ferit. I sense eines per fer-hi front.
Ara que es parla tant de rearmament, potser que siguem conscients de fins a quin punt ens hem deixat desarmar intel·lectualment i moralment mentre, a canvi, hem pogut comprar tota mena de bestieses a bon preu. Sense armes intel·lectuals i morals ens fem més dependents, més ridículament capriciosos, més fràgils.
Contribuïm a un món pitjor, més allunyat de la idea d’Europa que fascinava George Steiner i en la qual, pocs abans de morir, encara somiava.