Entre maig i desembre del 2020, el feixista Miguel Frontera va encapçalar durant les 24 hores i els set dies de la setmana un assetjament de set mesos a la família de Pablo Iglesias i Irene Montero a la seva pròpia residència.
Mentrestant, uns quants mitjans de comunicació feien pública l’adreça d’aquest domicili, la qual cosa va portar a sumar-se a centenars de feixistes, d’una forma descarada, i amb molta agressió verbal.
Tot va transcórrer sense intervenció de l’Estat, des de cap dels seus estaments (Govern central, autonòmic, local, poder judicial, Policia Local, Policia Nacional, Guàrdia Civil, Fiscalia de l’Estat), quan Pablo Iglesias i Irene Montero eren membres de l’equip de govern de coalició de Pedro Sánchez. Quatre anys després, la sentència dictada per la titular del Jutjat penal número 14 de Madrid, Betlem Pérez Fuentes, conclou que no hi ha proves que Frontera cometés cap dels delictes pels quals estava acusat. Això es diu prevaricació. La prova que el feixisme triomfa a Espanya es va estendre per tota la península.
Era el començament de la segona fase del feixisme. Ja fa cinc anys que estan a la primera fase amb mentides, una rere una altra per desqualificar la democràcia difamant els seus representants. Ara toca atacar totes i tots els que difonen missatges antifeixistes. Periodistes i lideris socials s’han convertit en l’objectiu del feixisme espanyol, és a dir, Vox i els seus grups d’acció disfressats d’altres sigles. Cristina Fallarás, incansable feminista i escriptora que ha despertat moltes consciències en el camí de la igualtat de gènere a Espanya, també Sarah Santaolalla, Marina Llop i Laura Arroyo, Ana Pardo de Vera, Esther Yáñez, reportera de “Males Llengües”, i Arancha Jiménez, María Sánchez Chapinal, Marc Sala i Ana Roldán, Claudia Cid, Adrián Arnau de RTVE, Román Cuesta, periodista de “Diari Xarxa”, Antonio Mestre, que fa 10 anys que és assetjat públicament, i altres periodistes de diferents mitjans de comunicació, Danilo Albín del diari “Público”, també personatges de l’humor com Héctor de Miguel Quequé, que ha estat assetjat i ha hagut de suspendre el seu programa d’humor “Hora peintipico”, o Jaime Caravaca, que va ser agredit públicament en una funció de l’humorista. Totes tenen un denominador comú, són antifeixistes i defensores fermes dels drets humans, especialment per la igualtat de gènere, la qual cosa els porten a destacar-se en la seva labor informativa assenyalant els grups feixistes de l’esfera política a Espanya i els seus vincles amb el feixisme internacional. Ara vindrà la tercera fase, quan governin al costat de PP i legislin contra els antifeixistes i ens fiquin a tots en la presó.
La gràfica mostrada indica com va creixent Vox, fruit de la complicitat d’una part de l’aparell estatal, la qual cosa el converteix en el centre estratègic del feixisme nacional i que al seu torn executa totes aquestes agressions, aquesta xarxa feixista ha fet públiques les dades de 47 alts càrrecs polítics i del govern de l’Estat espanyol. Aquest feixisme existent, soterrat en els diferents estaments de l’Estat, fa possible aquesta fuga d’informació que haurien d’estar custodiats pel mateix Estat. Aquesta facilitat de filtració serà la que repercuteixi en la societat civil de forma organitzada, en el moment que creguin oportú.
Mentre tot això passa, el silenci ens embolica col·lectivament, o com a molt, fem al·lusió a les filtracions, però sense gaire “ardor” per no molestar. Aquell silenci que va generar al nostre país de països els successos esdevinguts a conseqüència del cop d’estat franquista del 18 de juliol del 1936 convertit en genocidi col·lectiu contra la República espanyola, l’objectiu de la qual era l’eliminació de les ments pensants i conscients, continua viu en les ments dels qui vivim de prop la dictadura, i suportem el silenci dels nostres ancestres, però ens va servir per veure amb més claredat la llum al final del túnel, però vam ser incapaços de transmetre-ho als nostres descendents, els menors de 40 anys, que són la carn de canó del feixisme assassí reconvertit en feixisme excloent, de moment, d’aquí a deu anys tornarem a parlar de l’assumpte els que aconseguim continuar actius.
La memòria històrica, aquesta memòria que llangueix en els petits cercles socials dels qui vam ser activistes antifranquistes, i que es va diluir ràpidament en els programes de govern socialistes a partir del 1981, en què el pacte amb els franquistes, supervivents en aquesta època, els va portar a la desmemòria. Ara en legislar una llei sobre la memòria històrica apareix l’esperit d’una, gran i lliure en els seus fillols del PP i de Vox, que s’autoproclamen defensors de la concòrdia, convertida en un nyap populista basat en la revisió de la veritat del genocidi per convertir-la en una “disputa entre els nostres avis”, com ho va qualificar Alberto Núñez Feijóo el 2022. S’obliden dels 150.000 que van assassinar els seus ancestres responent al programa colpista dissenyat per la junta militar dirigida pels generals Francisco Franco i Emilio Mola, la prova del genocidi s’oculta en unes 6.000 fosses comunes.
Davant aquest cúmul d’improperis basats en la mentida i l’oblit, es va anar consolidant un pacte no escrit que els resultava altament eficient en els seus negocis, omplint els seus comptes de resultats de milions d’euros, des del cap de l’Estat (Joan Carles I) passant per la cort capitalista/feixista que l’acompanyava en aquest missatge salvador i que havien de cobrar els beneficis dels milions invertits en el cop d’estat franquista. Aquesta realitat feta a mida per a totes les parts, menys els comunistes, van acceptar els aliats, basat en el seu anticomunisme contra l’URSS com a eina d’unió del Primer Món, i els partits burgesos que es proclamaven demòcrates, tant des del centralisme madrileny com en els territoris perifèrics.
Així hem viscut aquests últims 44 anys, entusiasmats al principi amb aquesta pseudodemocràcia, per després constatar que el poder econòmic seguia en mans dels mateixos que es van aixecar en armes contra la llei de la reforma agrària, juntament amb l’Església catòlica que defensava els principis del moviment feixista i beneïa el genocidi contra el poble espanyol, simplement perquè el govern de la república va declarar Espanya com a laica i va ordenar la retirada dels crucifixos de les aules a les escoles públiques d’Espanya, així s’havia votat a la Constitució del 1931.
Ara arribem tard i malament, davant de l’enemic, la nostra desunió, pèrdua d’identitat ideològica i de memòria, ens condemna a un retrocés històric vergonyós que tindrà conseqüències molt regressives en la consolidació dels drets humans i en la vida dels nostres fills i nets. El feixisme no necessita donar cops d’estat el segle XXI, en té prou amb conquistar el poder polític, amb un 5% més d’intenció de vot ja tindrien el poder polític perquè el poder econòmic i el mediàtic ja el tenen, només els falta activar la quarta fase del seu projecte feixista, expandint el terror entre la població civil, i convertint els ignorants en els nous camises negres, marrons o blaves.
Cal entrar a les aules i explicar la nostra memòria històrica en tota la seva dimensió, això seria el que generaria un coneixement necessari per entendre el que ve darrere del feixisme creixent. Cal anar als equipaments municipals a fer actes públics als barris per donar aquest coneixement. Terrassa té prou personal del món educatiu en situació de jubilació i que pertany a l’activisme social, sindical i polític, és l’hora de mullar-se tothom.
El pitjor de tot això és que la mort de tants espanyols demòcrates, antifeixistes i republicans no haurà servit per a res, la nostra dignitat col·lectiva acabarà tapiada sota l’asfalt i la terra sense haver aconseguit la veritat, justícia i reparació exigides sobre el paper.