Divendres passat, 29 de maig, vam celebrar el XXIX memorial de les víctimes de la SIDA del Vallès. L’any 1997, a causa de l’alta mortalitat durant la pandèmia de la SIDA, es decideix des d’ActuaVallès crear un espai per tal de recordar les persones que morien; perquè poguessin ajuntar-se coneguts i familiars per recordar, compartir...
Han passat quasi tres dècades des d’aleshores i, gràcies al treball de professionals de la salut i entitats del sector social, estem lluny de les xifres de mortalitat d’aleshores. Vint-i-nou anys després continuem commemorant aquest dia per tal de fer memòria.
Enguany, amb l’equip del projecte de Cafè+, que és un projecte que acompanya persones amb VIH per tal d’assessorar-les sobre el diagnòstic i després els ofereix un espai segur de socialització, vam realitzar un procés de creació artística col·laborativa amb les persones que formen part d’aquest projecte.
En la trobada de Cafè+, es va convidar tothom que hi volgués participar que enviés un text que havia de respondre dues preguntes, la primera parlant sobre quines accions, moments o característiques defineixen la teva vida, i la següent, escriure sobre què et queda quan una persona mor, quins records, com era, moments compartits… Les 16 persones que van participar en la creació de text, a través de missatges escrits, de veu, i entrevistes presencials van compartir les seves vivències i experiències. A continuació, amb la col·laboració de David Maqueda Pavo (director teatral), vaig redactar un text dramatúrgic que estava format per les històries de totes aquestes persones, que s’entrellacen en una única història, ja que moltes de les experiències de vida al voltant del VIH són compartides per les persones que participen en el Cafè+.
Aquest text es va llegir el dia del Memorial, mentre es duia a terme la part d’escenografia.
D’altra banda, el procés de creació de l’escenografia està basada en una obra d’Àngels Margarit. L’espai escènic estava configurat per tres fileres de cadires, intercalades entre elles (com veieu a la fotografia). La idea de l’escenografia és crear un espai de memòria a través del gest. Les persones que van participar tenien tres premisses d’acció quan entraven a l’espai escènic, la primera era gestualitzar amb les mans accions quotidianes com rentar-se les dents, pentinar-se, escriure amb l’ordinador…, la segona era descriure amb gest coses/aficions que els agrada fer, com anar en bicicleta, pintar, llegir… I, per acabar, gestualitzar un record amb una persona que ja no fos a les seves vides. Aquesta escenografia es repetia de forma continuada durant la lectura del text dramatúrgic i, de vegades, feia que el text i el gest coincidissin.
L’objectiu d’aquest procés de creació artística va ser fer un exercici de memòria a tres bandes. D’una banda, un exercici de memòria a través de la paraula i el text escrit, de l’altra, un exercici de memòria a través del gest i l’escenografia. I, en últim lloc, un exercici de memòria per les famílies, amics i professionals d’ActuaVallès que van assistir a l’esdeveniment, en què a partir de l’actuació també van poder connectar amb la seva pròpia història. Com a educadora social i artista, entenc que els processos de memòria són importants perquè permeten donar sentit a les experiències viscudes, preservar els records compartits i connectar les històries individuals amb una memòria col·lectiva.