El 1947, dos anys abans de rebre el Nobel de Literatura, William Faulkner va ser entrevistat a la Universitat de Mississipi per un grup d’alumnes. Quan li van preguntar quina era la millor manera de practicar l’escriptura, va contestar:
“Llegeix, llegeix, llegeix. Llegeix-ho tot - brossa, clàssics, bons i dolents, i mira com ho fan” (“Read, read, read. Read everything - trash, classics, good and bad, and see how they do it”). La famosa cita de Faulkner és un cant a la lectura, a navegar per la Galaxia Gutenberg com un explorador del segle XV que arriba per primera vegada a costes ignotes, verges i predisposades a ser descobertes.
Borges deia que “uno no es lo que es por lo que escribe, sinó por lo que ha leído”. Som en gran part el que hem llegit de la mateixa manera que som el que mengem, som amb qui ens relacionem i som com reaccionem als esdeveniments que ens passen. Aquesta ontologia que es deriva de ser lector té implicacions profundes en com ens relacionem amb el món i amb els altres: Sartre deia que l’infern són els altres i Mark Fisher que l’infern és la soledat. Entre la misantropia existencialista del primer i el temor a l’abisme individualista provocat pel capitalisme en el segon, la lectura i l’escriptura els va ser un refugi, l’espai de concreció del seu pensament progressista, el “locus” on destil·lar el flux mental. El filòsof alemany Markus Gabriel ho descriu al seu assaig “El sentido del pensamiento” amb dues idees: primera, que el pensament és un sentit més que tenim juntament amb la vista, l’oïda i els altres tres; i segona, que el pensament és el que ens dona sentit a més de donar sentit a tot plegat. L’escriptor noruec Karl Ove Knausgård hi diu a la seva magna obra “La meva lluita” que la manera que té de pensar és escrivint, i planeja que per ell es tracta d’una necessitat fisiològica com ara fer l’amor, anar al servei o plorar: en totes hi ha fluids que s’acaben vessant, com si fos una actualització de la teoria hipocràtica dels humors.
Mitjançant la lectura entrem en la ment dels altres sense tenir-los de cos present i abandonem momentàniament la soledat, la nostra condició humana, en sentir-nos la veu reproduint paraules d’altri. Quan llegim entrem directament en la ment de l’autor, hi dialoguem, ens hi enfadem i ens fa plorar mentre escoltem les seves paraules amb la nostra veu interior. Quin fenomen tan extraordinari si s’hi pensa bé: ens sentim recitar mentalment les paraules d’Homer, Shakespeare, Cervantes, Joyce, Rodoreda i Franciso Ibáñez o Frank Miller com si fossin nostres, deixant que pouin i es colin com la pluja fina, lluitant-hi per evitar que ens convencin, deixant-nos arrossegar mentre ens transformen o imbuint-nos del plaer de la bellesa de la seva configuració. Llegir és perillós perquè allibera, no pas el treball com sentenciava la frase a l’entrada del camp de concentració d’Auschwitz que encara es pot veure, “Arbeit macht frei”. I per això el III Reich va fer un aquelarre incendiant milions de llibres la nit del 10 de maig de 1933. Quina metàfora més encertada va aconseguir Ray Bradbury a “Fahrenheit 451” per metamorfosar el sacseig que li havia provocat la notícia de la crema alemanya i de les purgues estalinistes quan tenia 15 anys, així com la censura macartista en el moment de la publicació del seu llibre el 1953. Els homes llibre de l’obra de Bradbury són la gran al·legoria de la memòria, de la necessitat de preservar el pensament escrit de qui ens ha precedit i que ha dissenyat com entenem la realitat.
En la magnífica obra “Ejercicios espirituales y filosofia antigua” de Pierre Hadot, el filòsof francès va fer un recorregut per les pràctiques espirituals que es duien a terme a l’antiguitat grecollatina. L’autor, en un desplegament de saviesa clàssica, hi recull la lectura i l’escriptura com unes d’aquestes pràctiques. Cal tenir en compte fins a quin punt l’alfabetització era poc comuna a l’Atenes de Pèricles, a l’Alexandria dels Ptolomeus o a la Roma de Virgili per citar tres exemples d’esplendor cultural de l’antiguitat. Marc Aureli, citat per Hadot, en parla a les seves “Meditacions” i les destaca com a pràctiques personals que formaven part dels exercicis d’autoconeixement promoguts per l’estoïcisme.
En l’actualitat veiem la lectura i l’escriptura com a eines mecàniques d’aprenentatge i coneixement i no com vehicles introspectius de connexió entre el macrocosmos (univers) i el microcosmos (nosaltres, l’esperit, l’ànima). En la tradició mitològica grecollatina és Hermes qui atorga l’escriptura i els números a la humanitat. El mite es va enriquir amb el sincretisme hel·lenístic quan va fusionar l’olímpic eloqüent i missatger amb Toth, déu egipci de la saviesa, l’escriptura i la màgia difós a l’Egipte ptolemaic i molt popular a la República i l’Imperi romans. D’aquesta fusió en va sorgir una figura mítica i misteriosa, Hermes Trimegist (Hermes el “tres vegades gran”), una figura entre divina i humana a qui se li van atribuir diversos textos recollits en el que es coneix com el “Corpus Hermeticum”, un compendi de textos místics escrits entre el s. I aC i el III dC, origen de corrents filosòfics i espirituals com el gnosticisme o com l’alquímia medieval, àmpliament difosos també al Renaixement i fonamentals per la revolució científica de la modernitat. De fet, els estudis dels manuscrits inèdits d’Isaac Newton subhastats el 1933 van mostrar que de l’obra que havia escrit només una tercera part eren de temàtica científica, mentre que la meitat eren de temàtica teològica i una cinquena part tractaven de l’alquímia. El físic anglès no es va atrevir mai a fer públics aquests manuscrits per por al rebuig dels científics de “la nova ciència” mecanicista que no haurien acceptat la importància que li donava a la “saviesa antiga” (“prisca sapientia”) d’origen hermètic. Newton va prendre la màxima de l’hermenèutica trimegista “allò que és a dalt és com allò que és a baix” (“Quod est superius est sicut quod inferius, et quod inferius est sicut quod est superius”) com una de les guies que el van portar al descobriment de la llei universal de la gravetat.
En el nostre món materialista no hi ha lloc per a la màgia, ni a la que s’esdevé en la nostra ment en el transcurs de la lectura i en el diàleg interior que succeeix mitjançant la reproducció silenciosa de les paraules dels gegants que ens han precedit, ni tampoc en la importància de la transcendència espiritual que connecta el que està per sobre amb el que està per sota. Llegir i escriure no són merament eines d’aprenentatge, són instruments existencials de transformació personal, de connexió entre l’Ànima Mundi (“psyche tou kosmou”) i la nostra pròpia. Llegir és conèixer-nos, llegir és existir.