Hi ha dies que observo el món i em pregunto si hem perdut una de les capacitats més valuoses que tenim els éssers humans: el sentit lògic de les coses. No parlo de la lògica matemàtica ni de les fórmules acadèmiques.
Parlo d’aquella lògica elemental que ens permet distingir allò que és essencial d’allò que és accessori. Aquella que ens ajuda a ordenar prioritats i a donar sentit a les nostres decisions individuals i col·lectives.
Des de les neurociències sabem que el cervell humà és, per naturalesa, una màquina de buscar coherència. Necessita que allò que pensem, allò que sentim i allò que fem mantingui una certa harmonia. Quan aquesta coherència es trenca apareix el malestar, la tensió i la incertesa. Però què passa quan la incoherència deixa de ser una experiència personal i es converteix en una manera habitual de funcionar com a societat?
Vivim envoltats de contradiccions que semblen haver deixat de sorprendre’ns. Sentim parlar de negociacions de pau mentre continuen caient bombes. Escoltem discursos carregats de bones intencions mentre les víctimes continuen acumulant-se a banda i banda dels conflictes. Els líders mundials es reuneixen, signen declaracions, ofereixen rodes de premsa i projecten imatges de diplomàcia mentre, al mateix temps, milers de famílies continuen perdent fills, pares, mares i llars. La lògica més elemental ens porta a fer-nos la pregunta que si realment la prioritat és la pau, per què la guerra continua sent quotidianament a les nostres vides?
La mateixa qüestió podria aplicar-se a molts altres àmbits. Mai havíem disposat de tanta informació sobre la importància de l’educació. Sabem que els primers anys de vida condicionen bona part del desenvolupament futur. Sabem que l’aprenentatge és el motor del progrés individual i col·lectiu. Sabem que el coneixement és la millor inversió de futur. I, malgrat això, mestres, professors i equips educatius continuen treballant sovint amb recursos insuficients, amb una burocràcia creixent i amb una sensació permanent d’haver de sostenir molt més del que els correspon.
També sabem que la salut és un dels pilars fonamentals de qualsevol societat avançada. Ho hem repetit fins a l’avorriment. Ho vam recordar durant una pandèmia que semblava que havia de canviar moltes coses, fins i tot aplaudíem als sanitaris. Però la realitat és una altra cosa. Metges, infermeres, psicòlegs, auxiliars i molts altres professionals continuen assumint nivells d’exigència que difícilment serien acceptables en altres sectors. I, tanmateix, continuem afirmant que la salut és una prioritat.
Les neurociències ens han ensenyat una cosa fascinant: el cervell no presta atenció al que diem. Presta atenció al que fem. Les paraules poden inspirar, però són les conductes les que defineixen la realitat. I quan observem les conductes col·lectives, apareixen preguntes lògiques. Com és possible que siguem capaços de mobilitzar quantitats immenses de diners per a grans esdeveniments esportius, espectacles musicals, o visites de líders espirituals i religiosos, mentre allò que sosté el benestar quotidià de les persones continua reclamant recursos any rere any?
No es tracta de qüestionar la cultura. No es tracta de qüestionar l’esport. Seria absurd i no seré precisament jo qui ho faci. La cultura ens enriqueix i l’esport ens inspira. La qüestió és entendre que les prioritats reals d’una societat no es mesuren pels seus discursos, sinó per les seves decisions. Per allò que protegeix quan arriben les dificultats. Per allò que reforça quan els recursos són limitats. Per allò que es considera imprescindible.
Potser el problema més preocupant no és la incoherència en si mateixa. El problema és la nostra extraordinària capacitat per acostumar-nos-hi. El cervell humà és adaptatiu. Aquesta és una de les seves grans fortaleses. Però també pot convertir-se en una debilitat quan normalitzem situacions que no hauríem de considerar normals. Ens acostumem a les llistes d’espera. Ens acostumem al desgast emocional dels professionals. Ens acostumem a la precarietat de determinats serveis. Ens acostumem als conflictes internacionals. Ens acostumem a les desigualtats, de fet ens acostumem a tot.
Necessitem recuperar la lògica. No una lògica freda ni deshumanitzada. Necessitem una lògica profundament humana. Una lògica capaç de recordar-nos que l’educació no és una despesa, sinó una inversió. Que la sanitat no és un cost, sinó una garantia de dignitat. Que la prevenció és més intel·ligent que la reparació. Que el benestar de les persones hauria de ser el punt de partida de qualsevol decisió política, econòmica o social. Quan una societat deixa de guiar-se per la lògica, acaba guiant-se per la inèrcia. I la inèrcia, encara que sigui còmoda, rarament ens porta al lloc correcte.
Si avui haguéssim de construir la nostra societat des de zero, amb tot el que sabem sobre el cervell, sobre l’educació, sobre la salut i sobre el benestar humà, realment l’organitzaríem de la mateixa manera que ho estem fent ara?
Sospito que la resposta és evident. I precisament per això hauria de preocupar-nos.