Què podem fer com a societat per evitar aquesta polarització, per evitar la hiperprotecció dels nostres infants i joves o la seva adopció de postures xenòfobes i deshumanitzadores? A continuació exposo algunes propostes, algunes ja conegudes i clàssiques i algunes altres relativament noves, manllevades d’autors i pensadors que admiro.
Incentivar la conversa i el diàleg en entorns educatius i ciutadans, que són els espais més humanitzadors, ja que impliquen l’escolta activa, el respecte a les opinions de l’altre, el respecte al torn de paraula, entendre que malgrat que tinguem visions diferents de les coses és bo tenir un espai per parlar-ne, assumint que no es tracta d’un espai de guanyar o perdre, sinó d’enriquiment comú (el “win-win” que diuen els americans), que és en l’escolta i en l’exposició dels arguments i opinions com es construeix col·lectivament el coneixement. Hem de millorar, ampliar i crear espais de conversa i de diàleg, les tertúlies literàries, els pòdcasts en què els contertulians s’escolten i en què es parla de qüestions interessants i humanitzants, espais i temps dins de les empreses i l’administració de conversa entre iguals no tant per gestionar les institucions com per connectar entre companys de feina.
Si les empreses de la tecnovigilància (“Esclaus de la tecnovigilància”, “El Segre”, 20-1-2026) ens volen el màxim de temps possible dins de les xarxes socials, no hi estiguem. Busquem les mesures per anar reduint la nostra dependència d’aquestes plataformes: traiem les aplicacions que no necessitem al telèfon i allunyem-nos-en com qui deixa la xocolata al prestatge de dalt perquè costi més arribar-hi, o deixem de fer-les servir; formem-nos i formem en cultura digital per saber com bloquejar en aquestes plataformes l’ús d’altri de les nostres dades (al “Center for Humane Tecnology”, amb accés lliure i gratuït a formacions), utilitzem plataformes i aplicacions ètiques com a alternativa a les Big Tech (DuckDuckGo en comptes de Google); no comprem en línia a les destructores del comerç de proximitat com són Amazon i Shein i potenciem el comerç local i de km 0; afegim-nos a campanyes locals, nacionals i internacionals en defensa dels drets humans i en contra de la barbàrie; escrivim cartes als diaris, escrivim articles pels diaris, participem dels debats públics; donem suport a propostes polítiques de redistribució de la riquesa, de defensa dels més febles, en defensa de la igualtat de drets, de limitació de les xarxes socials…
Exercim la resistència i tornem-nos-hi. Llegim i parlem de la proposta que ens fa Rutger Bregman a “Ambició Moral” (Empúries, 2025) per adoptar la mirada universal que ajudi a resoldre els problemes a què ens enfrontem; llegim i fem llegir “Realismo capitalista. ¿No hay alternativas?” (Caja Negra, 2016), de Mark Fisher, que analitza les contradiccions internes i les trampes del sistema productiu neoliberal; llegim i fem llegir de nou amb l’experiència del segle XXI el llibre de Raoul Vaneigem “Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones” (Anagrama, 1977), que va escriure tot just abans del maig del 68 i que va marcar la ruta contracultural dels setanta; llegim i fem llegir “El dret a la mandra” (1883), de Paul Lafargue, en què defensava la vida plena fora del treball i la reducció de la jornada laboral, un debat que encara és d’actualitat.
Desobeïm. Pensem. Llegim literatura i poesia i comprem-la en llibreries d’autor, anem als museus, anem al teatre, a veure dansa, a caminar per la muntanya, a fer cafès amb els amics per parlar de tot i de res i que acabi amb dos o més beures… Escoltem música a tot drap sense “airpods”, cantem a ple pulmó, ballem i suem, riguem, estimem, fem l’amor! Segurament la lluita més eficaç que podem fer en contra de qui ens vol sotmesos i bipolaritzats és fent activitats amb poc valor econòmic i imprevisibles que ens facin tenir una vida rica, ocupant espais de llibertat per decidir qui volem ser. No hi ha res més frustrant per qui et vol controlar que escapolir-se’n amb quotidianitats. Riguem, enriuem-nos-en. I, sobretot, organitzem-nos: no hi ha res que faci més por a les elits que un poble organitzat.
El conseller de la Comunitat de Madrid i membre del PP, Miguel Ángel García Martín, va dir a Emilio Delgado Orgaz que era un hipòcrita per criticar els fons voltor i viure de lloguer en un pis propietat d’un d’aquests fons (Assemblea de Madrid, 25 de desembre de 2025). El portaveu de Mas Madrid va fregar-se les mans i va desplegar la seva retòrica atòmica. Li va contestar amb un “zasca” argumental que encara ressona: entre les moltes incoherències que va assumir també hi havia la de criticar els bancs tot i tenir-hi un compte corrent i criticar la concentració de poder en mans de les grans elèctriques tot i haver d’encendre la llum a casa. Delgado Orgaz va tornar el bumerang al polític popular quan li va recordar que havia estat el seu partit qui havia venut els pisos, que eren de protecció oficial, als fons voltor. Segurament tots ens sentim de manera semblant a com es va sentir el gran Delgado Orgaz quan critiquem les “Big Tech” que ens han endinsat en l’època de la tecnovigilància i el tecnofeudalisme, ja que tenim mòbil, entrem a les xarxes socials, consultem la IA o fem servir el Google Maps per no perdre’ns quan conduïm. No cal ser neoludita i pretendre la desaparició de les companyies digitals, cosa que tampoc passaria, però fer-ne ús en un món que ha convertit aquestes eines en imprescindibles per al dia a dia no implica deixar de criticar com aquestes plataformes estan posant en perill la democràcia i l’estat de dret. El govern d’Austràlia, ara el de l’Estat i ben aviat França han anunciat que impediran l’ús de les xarxes socials a menors de 16 anys. D’acord, van tard, però aquí la frase feta l’encerta de ple.
Exercir la llibertat és entendre que la podem exercir perquè el sistema democràtic, l’estat de dret i l’estat del benestar encara són prou resistents perquè puguem exercir-la. Però també és entendre que el sistema democràtic, l’estat de dret i l’estat del benestar no són els polítics, els funcionaris i el sistema fiscal, que també, sinó que som nosaltres, cada un individualment, i encara més quan anem plegats. Som Estat.
Fem sortir els nostres infants i joves de la bombolla digital i que tornin a casa amb els genolls pelats. Ajudem-los a ser imparables.