La matinada del 26 de juny de 2025, la vida de Marina Martínez va canviar per sempre. Aquella nit, es va despertar sobtadament i va trobar la seva parella estesa al terra, inconscient. “Ho recordo horrible. Estava cap per avall... Alguna cosa greu passava”, explica. Sense reacció, va trucar immediatament al 112 i va seguir les instruccions dels serveis d’emergència mentre intentava reanimar-lo.
Els professionals sanitaris van arribar ràpidament i van desplegar tots els protocols mèdics per salvar-li la vida. Durant uns instants, fins i tot, van aconseguir recuperar-li el pols, fet que va permetre diagnosticar que havia patit un infart. Tot i això, els intents van ser en va i la parella de la Marina, en Juan Carlos, va acabar morint al domicili. “Ells fan la seva actuació, la veritat van ser impecables”, recorda Martínez, que assegura que els equips d’emergència van actuar amb professionalitat en tot moment.
La situació, però, va fer un gir quan els serveis d’emergència van abandonar l’habitatge. Després d’explicar-li el procediment legal posterior a la defunció i deixar-li la documentació corresponent, tots els professionals presents van marxar. “Em diuen adeu… i tothom marxa. Em vaig quedar allà sola”, relata.
Segons explica, va romandre aproximadament una hora i mitja sola amb el cos de la seva parella fins que van arribar familiars. Aquell interval és el que l’ha portat a impulsar una reivindicació perquè s’estableixi un protocol d’acompanyament emocional en casos similars. “Era horrorós. No sabia cap a on anar. El tocava, li parlava…”, explica. Durant aquell temps, va intentar contactar amb la família del difunt, però la dificultat per reaccionar en un moment de xoc li va complicar la tasca. “No encertava amb les tecles… trucava als seus fills i germans, però era una hora complicada”, recorda.
El relat d’aquesta experiència la va portar a escriure una carta per denunciar la situació i reclamar canvis. El seu objectiu, assegura, no és buscar responsabilitats sinó evitar que altres persones visquin el mateix. “No demano que contractin psicòlegs o psiquiatres… simplement, es podria haver quedat una persona al meu costat…”, afirma. Segons defensa, la presència d’algú podria ser clau en moments d’alt impacte emocional: “Potser no hagués volgut parlar, però almenys hauria estat acompanyada. Que m'ajudés a marcar al telèfon... Alguna ajuda”.
El buit assistencial després de la mort
Des de l’Associació Els Dols Terrassa, la seva presidenta, Kandy Guerrero, considera que aquest tipus de situacions evidencien un buit en els protocols actuals d’emergència. “Es prioritza l’emergència, la vida, però si hi ha la mort no s’ha acabat encara l’emergència”, afirma. Segons explica, la persona que presencia la mort sobtada pot quedar en estat de xoc i també necessita atenció immediata. “Si la deixes sola, li podria passar alguna cosa”, alerta.
Guerrero apunta que hi ha experiències que podrien servir de model, com el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUES), que mobilitza equips especialitzats en suport psicosocial en situacions traumàtiques. Tot i això, admet que replicar aquests serveis requereix recursos i coordinació institucional. “Falten recursos. Falten ambulàncies, falten sanitaris… però també s’hauria de veure que és primordial aquest benestar emocional”, defensa.
Segons explica, aquest acompanyament inicial s’emmarca dins dels primers auxilis psicològics i pot tenir funcions molt bàsiques però essencials. “Seria ajudar a dir: truquem a la funerària? Vols que truquem a la família? Estar pendent d’aquella persona que està en estat de xoc”, detalla. També subratlla que la presència d’algú pot prevenir conductes de risc en moments de gran vulnerabilitat emocional: “És per evitar que la persona, en aquell moment d’agitació, pugui prendre una decisió que no hauria de ser”.
El procés de dol i reconstrucció personal
Després dels fets, Martínez ha iniciat un procés terapèutic amb psicòlegs, psiquiatres i grups de suport al dol que assegura que han estat fonamentals per a la seva recuperació emocional. “Et fan sentir que no ets rara, que el que et passa és normal”, explica. A més, destaca el paper dels grups de suport com un espai de comprensió compartida: “Pots ajudar una persona i una persona t’ajuda a tu. Et mires als ulls i t’entens”.
Malgrat aquest suport, reconeix que el dol continua marcant el seu dia a dia. “La teva vida canvia totalment. Has de reinventar-te”, explica. Martínez relata que ha hagut d’incorporar noves rutines i fer un gran esforç personal per recuperar la normalitat: “A vegades t’has d’esforçar a sortir del llit, dutxar-te, anar a treballar i tirar endavant”.
Una crida col·lectiva
Tant Martínez com Guerrero coincideixen que el canvi hauria d’implicar administracions, sistema sanitari i societat. Segons la presidenta d’Els Dols, la pressió social és clau perquè aquests serveis s’implantin. “Si la ciutadania no ho demana, no es farà. Però hi ha necessitat, és necessari”, afirma.
Amb la seva carta i el seu testimoni, Marina Martínez busca precisament això: visibilitzar una realitat sovint invisible. “Tot el que pugui ser evitar que això li passi a una altra persona em sembla fenomenal”, conclou.
