Un articulista de referència d’aquest diari qualificava fer memòria del passat com posar-se en un bon jardí, i va argumentar que la memòria històrica és una construcció política que, fins i tot, inventa un passat. No hi puc estar més en desacord.
Fer memòria no és cap construcció arbitrària ni és un simple jardí. Fer memòria és la llavor de tot: del present i del futur, de les oportunitats que tenim com a societat. Perquè és des de la consciència del que hem sigut i del que som que podem construir i projectar el que volem ser. És des de la memòria col·lectiva i democràtica que podem avançar.
A més, fer memòria és un acte de justícia i reparació. Vivim en una ciutat i en un país que encara tenen molts deures pendents amb tantes persones que ho van donar tot —fins i tot la vida— per la democràcia i la llibertat. No podem oblidar ni passar pàgina sense reconèixer la seva lluita i el seu sacrifici.
És evident que fer memòria no és neutral. És polític. I tant! Però en el millor sentit de la paraula. És polític decidir si volem reparar la memòria d’aquestes persones o si preferim passar pàgina sense més ni més, oblidant que el règim franquista va néixer d’un cop d’estat il·legal contra un govern republicà democràtic. És polític decidir si des de les administracions democràtiques actuals volem atorgar legitimitat a un règim del tot il·legítim, si volem blanquejar-lo per por que algú es pugui enfadar.
És tan polític que durant més de 40 anys a l’Estat espanyol no hi havia hagut cap Llei de memòria amb una mínima valentia que reconegués el règim franquista com a il·legal i il·legítim. Un reconeixement que per sentit comú hauria de ser bàsic. És tan polític que milers de cossos —i les seves famílies— encara esperen enterrats a les cunetes que se’ls faci justícia.
És tan polític que durant més de 40 anys a Terrassa les víctimes terrassenques del franquisme havien estat invisibles. Ningú, des de la institució pública municipal, no s’havia preocupat de recuperar-ne els noms i cognoms, ni de posar on pertoca a la nostra memòria les dues primeres regidores de la ciutat, la Quitèria Tarragó i la Teresa Torrelles, els anys 1937 i 1938, respectivament. Tampoc s’havia començat a posar cap Stolpersteine per recordar els terrassencs deportats als camps nazis.
Aquesta feina la vam impulsar des d’Esquerra Republicana en només quatre anys de govern al capdavant de la regidoria de Memòria Històrica —vist que a algú li sembla còmic que hi insistim—, i gràcies a la dedicació de les historiadores i historiadors del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa (CEHT). Sense ells, que feia anys que investigaven i lluitaven sols, sense els seus esforços, persistència i coneixement, res d’això no hauria estat possible.
És tan polític que mai ningú no havia plantejat retirar tots els honors i distincions atorgats pel franquisme a la ciutat. Una mesura de simple justícia democràtica. Vam treballar amb el CEHT i, des de la seva expertesa, van portar una proposta ciutadana al ple, que es va aprovar gairebé per unanimitat, i vam deixar preparat el procediment per fer efectiva la retirada.
Però ai las! En deixar d’encapçalar la regidoria, ha costat dos anys que el govern municipal ho desencallés. I, quan semblava que avançava, resulta que el govern volia validar una part dels honors.
Ho hem dit i ho direm tantes vegades com faci falta: això no va de qui va rebre les distincions, sinó de qui les va atorgar. Un règim feixista, il·legítim i il·legal. Les institucions democràtiques hem d’invalidar això. Fer una altra cosa és blanquejar-lo. I Terrassa no s’ho mereix.
Ara més que mai, com deia precisament l’alcalde fa pocs dies en atorgar la medalla d’honor de la ciutat a l’estimat Lluís Rambla, no podem badar, perquè hi ha qui qüestiona les bases de la democràcia amb força. I en moments així, la valentia no és una opció, és una obligació.
Des d’ERC continuarem fent costat a les entitats memorialistes de la ciutat perquè es faci MEMÒRIA —en majúscules—, la memòria que sembra llavors. I sí, és un posicionament polític. El posicionament que defensa la democràcia, la justícia i la dignitat.