El PSC em va convidar recentment a una trobada amb el títol “Partit obert”, en què vaig coincidir amb més d’un centenar de persones que, com ells mateixos diuen, són “catalans i catalanes d’altres orígens”.
Va ser una mostra palpable d’allò que molts pensem: les persones que han hagut d’immigrar volen, en essència, el mateix que tots i totes volem —viure dignament i veure com els seus poden desenvolupar els seus projectes vitals, formar famílies i contribuir al país que els acull.
La majoria d’aquestes persones tenen arrels africanes, el bressol de la humanitat. Però, més enllà de l’origen físic, com a fill de pares navarresos, entenc perfectament aquesta necessitat de no perdre les pròpies arrels i, alhora, sentir-se part d’aquesta Catalunya mestissa. Perquè no existeix una Catalunya “pura”, de vuit cognoms, ni de sang d’un altre color que no sigui vermella —malgrat que a alguns els molesti. Catalunya sempre ha estat una terra d’acollida, i aquesta diversitat és precisament el que ens ha permès créixer fins a convertir-nos en el motor econòmic i social que som avui.
Per a alguns pot semblar llunyà, però no fa tant dels anys del desenvolupisme, quan Catalunya i especialment Barcelona i el seu entorn— rebia onades de persones que fugien de la pobresa, la fam o la repressió d’un règim dictatorial.
Eren aquells homes i dones que, com retrata la pel·lícula “El 47”, aixecaven les seves cases de nit per tenir un sostre abans de l’alba; que construïen habitatges on podien, sovint en zones humides o a prop de rieres, simplement perquè ningú no els feia fora.
Aquelles famílies aprofitaven les vacances per tornar al poble, retrobar-se amb els avis, les festes patronals i els sabors de sempre. I, amb alguna llàgrima, marxaven de nou cap a la feina, pensant ja en el proper estiu per tornar-hi.
Hi ha molt poca diferència entre aquelles famílies i les que arriben avui. Potser ara costa més acceptar certs costums o maneres de fer, però, com llavors, són persones que treballen jornades llargues per sous sovint indecents, buscant una vida més digna que la que van deixar enrere. Són persones que venen per necessitat, no per gust, però amb esperança. Que necessiten exactament el mateix que nosaltres: una sanitat que els atengui, una educació per als seus fills, una estona d’oci i la il·lusió de poder tornar a casa algun dia, potser quan es jubilin.
Dins d’aquests col·lectius també trobem professionals qualificats, homes i dones, joves i grans, més o menys implicats en la seva comunitat, com passa a tot arreu. No mereixen ser estigmatitzats per cap partit polític ni assenyalats pel seu lloc de naixement. Mereixen, com tothom, ser valorats pels seus actes —pels reals, no pels “fakes” que alguns partits es dediquen a difondre amb finalitats interessades.
El que no puc entendre és que en lloc de treballar per resoldre els conflictes que sens dubte existeixen, alguns només es dediquin a criticar, acusar, insultar i reclamar expulsions que saben perfectament que mai no es produiran, ni tan sols si governessin ells (esperem que no passi).
Els conflictes no es resolen amb retòrica buida ni amb culpables dèbils. Els polítics han de treballar per trobar solucions, i només arriben amb diàleg, compromís i responsabilitat compartida. Mirar cap a una altra banda o esperar que tot se solucioni sol mai no ha funcionat —ni ho farà ara.