El passat 5 d’abril, la seu del PSC de Terrassa va acollir la seva primera Taula Rodona sobre les realitats trans. Un espai senzill, però profundament transformador.
No va ser un acte institucional fred, ni tampoc una jornada purament simbòlica. Va ser un espai de veritat. D’aquells en què les paraules, les mirades i la complicitat dels assistents transformaven l’espai físic en un lloc segur i de reflexió.
En un context marcat per la polarització i el reduccionisme mediàtic, en què les vides trans sovint es redueixen a titulars, lleis o discursos buits, cal tornar al que és essencial: les persones. No estem parlant de teories ni de debats abstractes. Parlem de l’Anna, de l’Àngel, del Max. De les seves històries, dels seus cossos, de les seves famílies. De vides que demanen ser viscudes amb dignitat.
És fàcil dir que defensem els drets del col·lectiu LGTBI. Però escoltar de prop què significa transitar, sigui als 18 anys o als 60, és escoltar que alguns joves compten amb el suport familiar, mentre que hi ha adults que encara arrosseguen el rebuig emocional dels seus pares. Que hi ha qui pot viure la seva identitat amb normalitat i qui, en canvi, es veu obligat a amagar-la per por de perdre la feina, la llar o la salut mental.
Durant l’acte vam compartir una dada tan colpidora com reveladora: el 83% dels delictes d’odi per motius d’identitat o orientació sexual no es denuncien. Aquesta xifra no només reflecteix por. També parla de desconfiança, de soledat, de la sensació que no val la pena alçar la veu perquè les estructures no responen. Com podem aspirar a una societat realment democràtica i justa si tantes persones viuen amagades?
Aquí és on entra la responsabilitat col·lectiva. No n’hi ha prou amb aprovar lleis, per molt necessàries que siguin. Els canvis reals passen al carrer, als barris, a les escoles. Passen per com preguntem, com tractem, com mirem. Requereixen una educació que vagi més enllà de la normativa, una educació empàtica. Que no només toleri la diversitat, sinó que l’abraci i la celebri com el que és, una riquesa per a la societat.
Vam parlar també de les famílies. De com la transició no l’experimenta només la persona trans, sinó també tot el seu entorn. Aquestes famílies també necessiten informació, orientació i suport. Perquè la ignorància genera por, i la por, sovint, es converteix en rebuig. Però quan aquesta ignorància es trenca amb coneixement i acompanyament, s’obre un camí cap a la tendresa i el respecte mutu.
Pot semblar que parlem de minories. Però en realitat estem parlant de com ens relacionem com a societat. Quin model de convivència volem construir. I com ho fem des dels municipis, perquè és a ciutats com la nostra on les polítiques públiques es tornen tangibles. Si no garantim espais segurs, serveis de salut mental accessibles, formació als professionals i un compromís ferm amb la inclusió, les paraules es queden buides.
La diversitat no és una amenaça. És una realitat. El que ens defineix com a ciutat no és si existeix o no, sinó com la gestionem. I això, sí, és una qüestió política. Però també és ètica. I, per damunt de tot, és una qüestió de drets humans.