El Cant de la Sibil·la, sorgit de la voluntat del cristianisme de no desvincular-se de l’antiguitat grecoromana, s’ha cantat ininterrompudament a Mallorca i a l’Alguer des d’almenys el segle XIV, malgrat la prohibició del Concili de Trento (1563), que el va eliminar de la resta del territori. Modernament, moltes poblacions dels Països Catalans l’han anat recuperant com una tradició de Nadal que ens agermana no només entre parlants del català, sinó amb els nostres ancestres grecs i llatins, i amb els nostres cosins occitans.
El misteriós personatge hel·lènic que posava enigmàtica veu a la inaudible dels déus, va ser reutilitzat pels emperadors romans per sustentar les seves ambicions semidivines. Els primers pares de l’Església van veure en aquest personatge una veu prestigiosa de l’Antiguitat que anunciava la vinguda del Crist i van incorporar-lo a la litúrgia: un nen disfressat de profetessa cantava durant la nit més curta de l’any les terribles calamitats que anunciarien la fi del món. Al tenebrós text llatí, però, quan va passar al provençal, ja al segle XIII, i al català, poc després, se li va donar llum. Tots aquells desastres portaran la joia del Judici Final als humils de cor: “Lo jorn del Judici / parrà (apareixerà, es veurà) qui haurà fet servici”. La veu infantil que s’alçava als temples la nit de Nadal, amb les seves vestidures blanques i l’espasa esclatant a la mà, ja no era només el recordatori del final, sinó una esperança en la justícia: “Los puigs i plans seran igual. / Allà seran los bons i mals. / Reis, ducs, comtes i barons, / que de sos fets retran raons”. Amb una advocació final a la Mare de Déu i al naixement de Jesús infant.
La setmana abans de Nadal, el Cor Montserrat, el Cor infantil de l’escola Creixen i Gemma Humet en el paper de la sibil·la, han portat aquest ritual a la mil·lenària església de Sant Pere, en una cuidada i elegant escenificació que remarcava aquest anar i venir de la fosca a la llum. Una iniciativa ambiciosa que esperem que tingui continuïtat durant molts anys. No és un concert, és una cerimònia musical amb moltes veus, alguns instruments i uns tocs de campana, que acompanyen la veu d’una profecia vinguda de molt endins, que emociona en el nostre desvalgut avui.
En la veu de Gemma Humet, els versos medievals, que anuncien que la terra tremolarà i suarà, que mar, rius i fonts cremaran, que ni el sol ni la lluna ens donaran claror, arribaven als espectadors amb un dolor modern, ferit. Perquè sabem que la suor de la terra, que l’enverinament del mar, que la fúria de la sequedat i la inundació, no són un caprici de Déu, sinó obra de la desbordant cobdícia humana. Que els retrocessos en la justícia internacional i el dopatge de l’odi porten milers de persones a una fi del món anticipada i sense que els responsables en retin comptes ni davant d’un tribunal ni davant de Déu. La profetessa no cantava des de la veu angelical que la tradició ha imposat, sinó des de l’entranya, treballada pels dolors del món, amb un deix planyívol i esqueixat, quasi flamenc. La veu de les mares que no saben a quin món tan cruel han portat als seus fills i que s’aferren a una esperança i a una bellesa tan antigues com la música. En la foscor il·luminada pel cant de la sibil·la, a Sant Pere, no sentíem la profetessa, sinó l’artista; no ens descobria el futur, sinó el desconcert d’un present de valors trepitjats amb desvergonyiment, un present inquietantment preapocalíptic.