La nostra taula reivindicativa, publicada a la nostra web, és fruit de la demanda d’anys i la participació de veïns i veïnes, que es recullen per ser reclamacions amb molt de seny i justificació.
L’associació va decidir expressar, amb una petita pancarta, el seu malestar per l’oblit que pateix el barri en les accions municipals: mancances com no existir una planificació per replantar arbres caiguts o tallats, carrers sense manteniment des de fa molts anys, brutícia, punts de mobilitat complicats pel volum de vehicles o per tractar-se d’encreuaments de diferents vials importants, carrers sense il·luminació a la nit, places que necessiten una urgent revisió per la mateixa evolució del barri amb les noves edificacions i l’arribada de moltes noves famílies...
Sembla lògic que la Festa Major, activitat organitzada per l’associació i que aglutina puntualment molts veïns i veïnes, sigui l’altaveu que la Junta faci servir per donar a conèixer la seva denúncia i que ho faci d’una manera conscient i sense estridència, només una frase: Ballart, Pere Parres també és de Terrassa.
Aquesta acció ha aixecat certa tensió, però, sobretot, m’ha portat un record que pensava oblidat, la prohibició i autocensura en temes polítics.
Segurament molta gent encara recorda com a les reunions familiars, i fins i tot a l’entorn més immediat, existia una autocensura en relació amb els posicionaments polítics. Millor no parlar de política per no encendre els ànims. Era una manera de limitar la llibertat de pensament i evitar la confrontació d’opinions i les crítiques. Era una repressió que afectava tota la població, que vivia sota la constant amenaça de ser perseguida per manifestar idees contràries a la dictadura. Es buscava mantenir el control del poder i eliminar qualsevol dissidència o debat polític.
Certament, no estic comparant la dictadura amb la situació actual a Terrassa, però sí que cal dir les coses pel seu nom: la crítica és consubstancial a l’àmbit polític, la reclamació de les associacions veïnals per millorar el seu barri és l’objecte prioritari d’aquestes entitats i la seva raó de ser. Fer-ho de manera constant i pública implica un defecte del govern, que no escolta o no considera prioritàries les reivindicacions socials.
Tres anys per aconseguir que l’Ajuntament instal·li un tobogan que el mateix Ajuntament va retirar sense informar ningú és, per part associativa, un exercici de constància i paciència. A més, reclamar millores per al barri són reivindicacions polítiques, ho dic sense cap mena de dubte ni vergonya, però mai partidista. A cap persona que vol formar part d’una associació veïnal se li demana la seva afiliació política, ni l’afiliació política dels seus membres pot condicionar les decisions de les seves juntes. Les decisions es prenen, almenys a l’associació de la qual soc vocal, de forma democràtica i participativa, per part de totes les persones que formem part de la junta.
No podem acceptar que demanar un procés participatiu per conèixer els usos que volen els veïns i veïnes d’una plaça mal dissenyada no tingui resposta per part del consistori, o que la resposta municipal sigui que si el fem nosaltres amb els nostres recursos, els facilitem les dades resultants. Això no vol dir que algú ha perdut l’orientació i intenta que sigui un tercer qui faci la seva feina?
Ni la política ni la crítica són dolentes, menys si les polítiques van adreçades a millorar el barri i la ciutat. La crítica és el mitjà per donar a conèixer la mala gestió i acció municipal. Quan les crítiques s’interpreten com a amenaces, la pluralitat i la llibertat d’expressió queden qüestionades i a conseqüència es limita el dret constitucional que tenen les persones i els col·lectius a defensar les seves reivindicacions.