Si heu arribat fins aquí després d’aquest titular provocador, gràcies. I us anticipo: no parlaré de casos concrets de polítics, sinó del model de comunicació que estem normalitzant: la política com a “reality show” personal.
Perquè si en un anterior article parlàvem de la banalització de la política a través de les xarxes, avui toca parlar d’un altre risc: la privatització de l’espai polític, en què el “jo” substitueix el “nosaltres”. I ara que encetem un nou curs polític, val la pena que ens aturem un moment a reflexionar-hi.
En moltes ciutats com la nostra hem passat de debatre projectes de ciutat a escoltar confessions, fotos de berenars familiars, històries sobre el dia a dia, vídeos amb música viral… I no vull criminalitzar la humanització dels càrrecs públics (que és necessària), sinó preguntar i si el que és personal es converteix en cortina de fum? Quantes publicacions dels nostres representants expliquen propostes amb fons, en lloc de mostrar l’“engagement” emocional?
La política “influencer” que critico no només es limita a tuits o “posts” reactius; també es disfressa de transparència quan, en realitat, és exhibicionisme calculat. On queda l’anàlisi tècnica, la rendició de comptes real, el debat sobre fons? Hi ha una línia prima entre mostrar-se proper i utilitzar la intimitat com a moneda de canvi. Per què recordem més detalls de la vida dels nostres polítics que les seves propostes per als barris?
Quan la comunicació política es concentra en el qui en lloc de què, acabem amb ciutadans que opinem sobre personalitats en lloc de projectes. I això, en temps de reptes com la mobilitat, l’habitatge o la desigualtat, és un luxe que no ens podem permetre. I no, aquest model no és només culpa dels polítics. Els mitjans amplifiquen més una publicació emotiva que un informe tècnic, i els ciutadans premiem amb “likes” allò que ens emociona en lloc del que ens fa reflexionar.
I aquí ve un risc addicional: quan la política es converteix en “storytelling” personal, es fa més fàcil que discursos radicals o populistes penetrin a l’agenda pública. Les xarxes no són neutrals: els algoritmes premien emoció i polèmica. Això significa que continguts extremistes poden tenir més visibilitat que debats sòlids sobre polítiques públiques. La política “influencer” esdevé, així, un terreny adobat per narratives que busquen impacte i no solucions. Si comparem un perfil que aposta per la transparència tècnica amb un que es dedica a l’espectacle emotiu, veiem com el segon pot atreure més seguidors i influir en l’agenda sense garantir responsabilitat ni visió col·lectiva. I precisament aquesta lògica és la que alguns grups d’extrema dreta intenten replicar, amb èxit sorprenent, a través de vídeos curts, missatges virals i “storytelling” emocional.
Terrassa mereix una política que anomenarem despersonalitzada, que no vol dir freda, distant o burocràtica. Es tracta de reivindicar que l’espai públic no és un diari personal, sinó un lloc per a propostes, debats i decisions col·lectives. Podem exigir polítics que expliquin els reptes de governar sense convertir-se en protagonistes d’un “storytelling” continu?
La política és col·lectiva per definició. Si permetem que el relat personal acapari l’agenda, acabem amb una democràcia de sentiments, en què les decisions es prenen per simpatia o antipatia, no per validesa. I Terrassa, amb la seva complexitat i diversitat, mereix més que això.
El que és personal pot ser emotiu, però la política ha de ser eficaç. I això, en temps de “likes”, és revolucionari. I, sobretot, també és una defensa de la democràcia davant narratives que poden banalitzar-la o instrumentalitzar-la per interessos radicals.
Us proposo un exercici: la pròxima vegada que veieu una publicació d’un/a polític/a, pregunteu-vos: això m’ajuda a entendre com millora la ciutat o només com cau de bé aquesta persona?