El record de la “quinta” del biberó va associat a una lleva malaguanyada, a uns morts joves a les muntanyes a banda i banda de l’Ebre, entre el juliol i el novembre del 1938.
L’última defensa de Catalunya davant l’envestida franquista que va entrar a Barcelona proclamant amablement: “Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido”. I per si no fos prou clar, les prohibicions, les sancions i les humiliacions van contribuir a reforçar el missatge.
Dimecres passat (15 d’abril), a l’Auditori de Terrassa, es va celebrar un “acte de reconeixement a professionals jubilades i jubilats” del Departament d’Ensenyament (tot i que en tinc ganes, m’aguanto i no comento els catacracs sintàctics de la cosa). Va ser un acte molt digne i emotiu, que els organitzadors van preparar sense plànyer esforços. Hi va haver una excel·lent actuació musical a càrrec de la canalla de l’escola Bisbat d’Ègara i de la coral de l’institut Torre del Palau (quin entusiasme i quina professionalitat els mestres de música d’aquests centres!). I hi va haver una colla de discursos. He de reconèixer que els discursos van estar prou bé. Les parts que els lectors ja es poden imaginar eren inevitables: el jubilat que s’enyora i el jubilat que romanceja al llit de bon matí, però que té tot el dia ocupat... Un altre tema va sorgir: el patiment per una imparable degradació de la qualitat de l’ensenyament que són capaços d’oferir les escoles, els instituts i les facultats de magisteri. Es van reclamar més recursos, es va defensar l’exercici de reflexionar en llibertat, de transmetre una moral de la justícia, de no sentir-se ofegats pels dards de les acusacions d’adoctrinament (hem oblidat els set anys de calvari judicial dels professors de Sant Andreu de la Barca?). I es va recordar que l’escola ha de poder tot això i tot allò en català: “Si no ho dic, rebento!”, va exclamar Ester Ribera Dolz. Que calgui recordar-ho, que sigui un sentiment de frustració tant a pressió dins l’ànima dels mestres i professors de la lleva de la immersió, és senyal que tenim molt mala peça al teler.
Els jubilats que sèiem a l’auditori de Terrassa, en certa manera, són els manobres de la lleva de la immersió. La que, com va remarcar Ignasi Garcia Plata, va capgirar un sistema hereu de l’esperit del 1939, i van portar el català pel camí de la normalització, és a dir, a formar unes generacions competents en la llengua del país, fins llavors perseguida i ofegada. Els d’aquesta lleva ens jubilem amb poca glòria, perquè els nostres últims anys de professió han coincidit amb una disminució dràstica del nivell de coneixements dels alumnes, amb una crisi global de la lectoescriptura i amb un retrocés enorme del català com a llengua d’integració i d’adhesió emocional. Abandonem les aules i pensem: “Si nosaltres, amb la il·lusió que portàvem, amb la formació que teníem, amb el domini de la llengua que vam adquirir o que ja portàvem de casa, no ens n’hem sortit...”. Darrere nostre deixem al comandament de la pissarra digital espatllada el graduat en periodisme que ha de transmetre la passió per la literatura, l’enginyer agrònom que ha d’explicar matemàtiques, el mestre que a la facultat no ha sentit ni a parlar de cap poeta... I als pupitres, una mainada que, pobres, qui no té un all té una ceba, i tots amb una pantalleta que han pagat els seus pares però que controlen els tecnomilionaris d’ultradreta, i un predomini aclaparador del castellà com a llengua de relació: a l’esport extraescolar, als cartells i als taulells dels comerços, a tot l’entreteniment... I els tribunals que collen amb tossuderia contra el català... A Terrassa, una colla de sexagenaris amb una torreta de flors a les mans crec que pensaven el mateix: “Si les forces polítiques majoritàries no tenen clares les prioritats i no estan disposades a deixar córrer les seves baralles de pati d’escola i els seus egos de pa sucat amb oli, l’esforç de la lleva de la immersió haurà estat tan debades com el sacrifici de la ‘quinta’ del biberó: apuntem-nos a l’Imserso i que tot rebenti!”