Ja fa massa temps que sabem, malgrat la inconsciència col·lectiva i la indiferència de la societat i dels poders públics, que el dret a un habitatge digne (un dret fonamental lligat, directament, a altres drets com poden ser el dret a la salut, el dret a una vida digne, el dret a la intimitat, el dret a no ser discriminat, als drets fonamentals dels infants, al dret a l’educació, etc.) es vulnera cada dia, de forma impune.
I no passa res. La vida continua com si no hagués passat res, tot ignorant el patiment, l’angoixa i les necessitats bàsiques de moltes famílies. El pensament majoritari i la irresponsabilitat social és el pa de cada dia. Mentre no en toqui a mi, jo tranquil, no és problema meu, callo i ja s’ho faran. És molt indignant, tanta “insolidaritat”.
El que encara és més greu és que, quan parles amb les administracions, per exemple, amb la més propera a la ciutadania (Ajuntament de Terrassa), les respostes sempre són les mateixes: ja fem el que podem, atenem més del que podem, no tenim més recursos, nosaltres seguim treballant i fem el seguiment, això no és competència nostra, etc. Tota una “mentida”, una excusa, per tranquil·litzar la gent i potser les seves pròpies consciències.
Una administració pública, per definició i perquè així ho estableix el Dret Internacional a través dels seus tractats i convenis, que s’han anat creant des del 1948, i que són llei obligatòria per als Estats que els signen (en aquest cas l’Estat espanyol), té l’obligació d’invertir i destinar tots els recursos necessaris, sense excuses, prioritzant per tal d’evitar i preveure qualsevol vulneració dels drets humans dels ciutadans (entre ells el dret a l’habitatge). I sense oblidar el principi constitucional de la bona administració (el compleixen?).
A més, no els poden deixar “abandonats” a la seva fatalitat, i més sabent, com ho saben, la situació del mercat immobiliari, que és inaccessible econòmicament i amb pràctiques de racisme immobiliari.
Sé que els treballadors i treballadores dels serveis socials són un col·lectiu abandonat i precaritzat que ho donen tot. A més, estan superats pel gran esforç que han de fer, però és incomprensible que algun o alguna funcionària dels Serveis Socials hagi pronunciat, en algun moment, frases tan inadmissibles quan es troba amb famílies precaritzades i es veu amb la impotència que no hi ha recursos per a tothom com aquestes: “Busca’t la vida”, “has de cercar un habitatge on sigui”, “t’has d’espavilar”, “busca’t una parella, si no la tens”. I ignora que deixar persones precaritzades a mercè del mercat depredador i especulador és “matar-les socialment”.
Però si una qüestió creiem que és la més preocupant és la invisibilitat davant la situació de molts menors víctimes de molts dels desnonaments d’habitatges que diàriament es produeixen a la nostra ciutat i arreu del país.
Abans he esmentat el dret a un habitatge digne com un dret, en teoria, regulat i protegit per les normes internacionals, que també són drets a l’Estat espanyol, però quan es parla? O qui coneix els Drets dels Infants? (Convenció dels Drets dels Infants del 1989, que també és norma aplicable obligatòriament a l’estat espanyol). Ningú en fa esment. Es violen els seus drets i punt.
De fet, per què m’hauria d’estranyar? Si acabem d’assistir, fa pocs mesos, al genocidi (que encara continua) o assassinat de més de 20.000 nens a Gaza, de forma televisada… I què ha passat? Impunitat total! Els seus culpables estan a la presó? Han estat jutjats? En fi, soc plenament conscient que soc un il·lús “indignat”...
Què passa quan una família precaritzada, amb menors a càrrec, queda desemparada i al carrer, aquí a Terrassa? Doncs que l’Ajuntament, els Serveis Socials i el Servei de Polítiques Socials d’Habitatge, en el protocol que té disposat, només li poden garantir “un mes” en els diversos hostals de la ciutat i rodalia que tenen un acord amb l’Ajuntament (un acord gens transparent, per l’altra banda). I encara, perquè no fa pas gaire que em comunicaven des de Serveis Socials que no tenien ni habitacions per oferir durant un mes!
Oh, sí, hi ha una “mesa d’emergència” en què la gent es pot apuntar per tenir accés a un habitatge. Però hi ha habitatges per a tothom? No! Sobre el seu funcionament, totalment burocratitzat i gens transparent, algú en té dades públicament? No!
Per tant, algú em pot dir: què passa amb aquestes famílies amb menors, quan ja han sortit d’aquest protocol de “mínims” i queden “abandonats” a la seva sort? Com estan els menors psicològicament? Estat d’ànim, angoixes, estudis?
Segons la recent Guia d’actuació dels Centres Educatius, davant els Infants Víctimes de Desnonaments, presentada pel Col·lectiu Docents 080, la inseguretat residencial genera un impacte directe en el benestar emocional, físic i relacional dels infants i adolescents. Es manifesta sovint en dificultats d’aprenentatge, canvis de conducta, absentisme, malestar emocional o desvinculació del centre. Ignorar o silenciar aquestes situacions suposa una vulneració dels principis bàsics de l’educació inclusiva i pot agreujar els efectes d’una problemàtica que ja és, per si mateixa, altament desestabilitzadora.
La resposta a aquesta trista realitat no pot ser únicament educativa ni assistencial, sinó que ha de ser col·lectiva, coordinada i comunitària.
L’acompanyament a l’infant i la seva família requereix el treball conjunt de tots els agents socials implicats (el centre educatiu, els serveis socials, els serveis sanitaris i les entitats del teixit socials del territori).
Pregunto: els serveis socials i altres equips de l’Ajuntament, de forma “integral”, fan aquest seguiment amb contacte amb escoles, tutors i altres agents directament implicats en els menors? Crec que ser la resposta, i no m’agrada gens, és molt preocupant!
Els desnonaments i les situacions d’exclusió residencial no són fets individuals ni circumstàncies puntuals, sinó expressions d’un problema estructural que afecta el conjunt de la societat. I la deixadesa reiterada dels “deures” de l’Administració davant dels drets fonamentals dels més desfavorits ha facilitat molt més patiment i dolor, “invisibilitzat”, i el que és pitjor de tot, el naixement d’una nova classe social: “els desnonats”.
I l’última pregunta que faig al senyor alcalde i al govern municipal: estan vostès sensibilitzats i preparats amb els recursos necessaris per garantir a Terrassa:
- La priorització de l’interès superior de l’infant (Principi del Dret Internacional i dels Drets Humans, d’obligat compliment)?
- La seguretat emocional i física de desenes i desenes d’infants afectats, i evitar l’estigmatització a què estan sotmesos a la societat i a les escoles, ja que aquesta situació no és culpa ni de la família, ni d’ells?
Si la resposta és negativa, demano, ara mateix, que s’iniciï una actuació legal de denúncia contra l’Ajuntament de Terrassa, davant els organismes internacionals de Nacions Unides que vetllen pel compliment dels drets humans dels menors (Comitè Internacional dels Drets dels Menors, amb seu a Ginebra).
Perquè no podem permetre, ni un instant més, que una administració local com l’Ajuntament, tal com estan fent altres administracions superiors, tant a l’Estat espanyol com arreu del món, es dediquin a “invisibilitzar” sistemàticament realitats evidents de violació dels drets dels infants, per tal que passin d’incògnit davant l’opinió pública i dels mitjans de comunicació, i així, d’aquesta forma, tenir un problema menys que no han de justificar… ni pagar cap cost polític. (Terrassa és única, és una ciutat molt solidària). Això és vergonyós i suposa una discriminació de les més intolerables, a part que assenyala directament l’administració local (Ajuntament) com a culpable de la seva violació, en lloc de garantidor del respecte a la dignitat de molts infants, com hauria de ser.
Cal estar units i unides per donar suport a una nova classe social que necessita la nostra ajuda i solidaritat, la dels desnonats, de la qual formen part molts nens i nenes de les nostres escoles de Terrassa.