Que Terrassa incorpori estudis de Medicina és, sens dubte, una bona notícia. I convé dir-ho clar, sense recels ni excuses.
Cinquanta places, vinculació amb Mútua Terrassa i la possibilitat que la ciutat ampliï el seu pes universitari en un àmbit estratègic com la salut. Tot això suma. Suma prestigi, suma oportunitats i suma futur.
Seria absurd menystenir-ho. Al contrari: cal reconèixer la feina feta per totes les institucions i professionals que ho han fet possible. Perquè quan una ciutat guanya actius acadèmics, sanitaris i de talent, hi guanya tothom.
Però precisament perquè és una bona notícia, també cal dir una altra cosa: això no és tot el que Terrassa podia aspirar a aconseguir. I potser aquest és el debat de fons que no hauríem d’esquivar.
Perquè Terrassa no estava cridada només a incorporar estudis de Medicina. Terrassa podia aspirar a liderar un gran projecte de ciutat al voltant de la salut, la tecnologia i el coneixement. Podia aspirar a articular un campus de salut amb accent propi, amb la UPC com a gran motor, amb les enginyeries de la ciutat connectades amb la recerca biomèdica, amb els hospitals treballant en xarxa, amb la transferència de coneixement, amb la innovació empresarial i amb la formació professional alineades dins d’una mateixa visió.
No estem parlant d’una fantasia. Estem parlant d’una possibilitat real. D’una d’aquelles oportunitats que no només serveixen per ampliar una oferta acadèmica, sinó per redefinir la posició d’una ciutat durant dècades.
I aquí és on apareix la pregunta incòmoda: com pot ser que una ciutat com Terrassa, amb universitat, hospitals, tradició industrial, talent tècnic i capacitat d’innovació, no hagi estat capaç de situar-se al capdavant d’una operació d’aquesta magnitud?
La resposta no és agradable, però convé afrontar-la. Els grans projectes no arriben sols. No cauen del cel. No s’improvisen a última hora. Els grans projectes es pensen, es treballen, es defensen i s’expliquen. Exigeixen una idea clara de ciutat. Exigeixen aliances persistents. Exigeixen capacitat de convèncer, de relligar actors, de generar complicitats i de fer que els altres entenguin per què aquella aposta mereix ser liderada des d’aquí.
I mentre altres territoris sí que han sabut construir aquest relat i aquesta arquitectura d’aliances, Terrassa ha transmès massa sovint dubtes, intermitència i poca ambició compartida. Aquest és el nus del problema. No quedar-ne parcialment fora, sinó no haver exercit un lideratge prou clar en un àmbit en què la ciutat tenia arguments de sobres per aspirar a més.
Perquè Terrassa ho tenia gairebé tot per jugar fort. Té massa crítica universitària. Té capacitat sanitària. Té coneixement tècnic. Té una tradició industrial que, ben orientada, encaixa perfectament amb les grans tendències del futur: la intersecció entre salut, tecnologia, dades, recerca aplicada i innovació. Té, en definitiva, peces que moltes altres ciutats envejarien. Dit d’una altra manera: Terrassa té motor de Fórmula 1, però massa vegades se la condueix com si només pogués anar a 50 per hora. I aquest és, probablement, un dels grans errors de fons. No és un problema de falta de recursos, ni de falta de condicions objectives, ni tan sols de falta d’oportunitats. És un problema de visió, d’ambició i de lideratge sostingut.
El que faltava no era matèria primera. El que faltava era convertir totes aquestes peces en una aposta de ciutat sostinguda, coherent i compartida.
I això és el que més hauria de preocupar. No només aquest episodi concret, sinó el patró que deixa entreveure. La sensació que Terrassa és una ciutat amb potencial de gran capital regional, però massa vegades gestionada sense aquella ambició llarga que exigeixen les oportunitats decisives. La sensació que, en moments clau, la ciutat no sempre compareix amb tota la força política, institucional i estratègica que caldria.
Les oportunitats que transformen una ciutat no sempre es perden amb grans escàndols. Sovint s’escapen d’una manera molt més silenciosa: amb retard, amb excés de prudència, amb falta de relat, amb aliances insuficients, amb la temptació de confondre la gestió del dia a dia amb la construcció del futur.
I és aquí on cal ser exigents. No des del derrotisme. No des de la desqualificació fàcil. Sinó des de l’ambició que Terrassa mereix.
Perquè és bo celebrar que la ciutat tindrà Medicina. Només faltaria. Però seria un error polític i ciutadà confondre aquesta bona notícia amb haver guanyat tota la partida. No és el mateix incorporar una peça valuosa que haver liderat el tauler. No és el mateix sumar estudis que haver consolidat un gran projecte de ciutat. No és el mateix ser-hi que marcar el rumb.
I Terrassa, per dimensió, per història i per capacitats, hauria d’aspirar exactament a això: a marcar el rumb.
No a ser una seu complementària. No a celebrar com a victòria completa allò que, en realitat, és només una part del que era possible. No a resignar-se a tenir un paper secundari quan disposa de condicions objectives per liderar.
La qüestió de fons, per tant, no és si l’arribada de Medicina és positiva. Ho és. La qüestió és si Terrassa s’està pensant a l’altura del que pot arribar a ser.
Perquè una ciutat com aquesta no s’hauria de conformar a arribar a temps just a les oportunitats importants. Hauria de preparar-les, condicionar-les i encapçalar-les. Hauria de saber teixir les aliances necessàries. Hauria de ser capaç de defensar els seus interessos amb constància, intel·ligència i ambició sostinguda.
Terrassa mereix això. Mereix un projecte de ciutat que pensi en gran. Mereix institucions capaces d’alinear salut, universitat, empresa i innovació en una mateixa direcció. Mereix governants capaços d’entendre que el futur no s’espera ni es comenta des de la barrera: es construeix.
I aquesta és, en realitat, la reflexió important. Que Terrassa tingui Medicina és una bona notícia. Però Terrassa no hauria de conformar-se només amb això.