La revolució del reciclatge

26 de novembre de 2025

Els canvis, en alguns àmbits, es mouen amb una rapidesa mai imaginada. 

Segur que tots els estimats lectors recordaran les baixes taxes que pagàvem per la recollida d’escombraries i que ara hem vist créixer, any rere any, fins al punt que en alguns casos es paga tant de recollida i tractament, com d’impost de contribució urbana (IBI). I l’augment, en molts casos, encara no ha tocat sostre. Temps al temps.

Per què passa? Per un exercici clar de responsabilitat personal i col·lectiva, amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Els anteriors sistemes eren injustos, d’una banda, i inviables pensant en el futur. Tard o d’hora havia d’arribar el moment en què el sistema havia de canviar radicalment.

I és que ho tenim a tocar. Qui no recorda vint o trenta anys enrere quan cada poble i cada ciutat tenien el seu abocador? Allà, cada dia s’hi abocaven milers o desenes de milers de quilos de deixalles, amb tota mena de productes. Era habitual, ara a l’hivern amb les cendres, veure incendis que costaven d’apagar perquè anaven cremant sota muntanyes de residus, molts dels quals, tòxics. No solament era un perill d’incendi per a l’entorn, sinó que la gent respirava elements de tota mena que intoxicaven persones a quilòmetres lluny del focus.

D’aquells petits i disseminats abocadors vam passar als abocadors comarcals. Més ben gestionats i una mica més ben preparats, però que servien per enterrar tones i més tones de tota mena de productes, pensant que si no es veuen no perjudiquen. I sí, i tant que perjudiquen, perquè les pluges van introduint aigua, que tard o d’hora surt contaminada aigües avall.

I la vida de qualsevol d’aquests abocadors, per grans que siguin, tenien el termini prefixat. Calia, doncs, pensar a canviar de lloc i buscar noves ubicacions per repetir el mateix sistema fins a l’infinit. No, aquesta no podia ser la solució, perquè mai ho ha estat. Era una via “provisional” que durava infinitament... Fins que la Unió Europea ens ha dit que prou. I ha prohibit posar diners públics a un servei particular.

I dir prou vol dir que qui contamina paga, i paga el preu del cost real. No del cost camuflat o reduït mitjançant fórmules més o menys enginyoses. No, no, s’ha de comptar tot el cost de la recollida, del transport i de la tria, fins a recuperar tots els materials possibles. I només una ínfima part s’ha de procedir a la seva eliminació per sistemes els més ecològics possibles.

És evident que aquest increment de costos ha estat molt elevat i això ha repercutit en els rebuts que paguem, i s’ha decidit que tothom pagui uns mínims per ajudar a no fer rebuts màxims que molta gent no pugui pagar. D’aquí que fins i tot les cases de pagès hagin de pagar, tot i que els seus residus domèstics siguin mínims. D’aquí a uns anys en tornarem a parlar, i veurem que l’esforç ha valgut la pena.

De fet, si mirem enrere, veurem que les antigues maneres eren inacceptables. Després, també hem vist que les comarcals tampoc ho eren i ara, finalment, constatem que ens hem d’unir en territoris més grans per compartir uns serveis cada vegada més tecnificats i industrialitzats. Tocava fer-ho. Ara, ens toca a cada veí, a cada usuari, fer l’esforç de triar, i triar bé. No és tan difícil, només és qüestió d’organitzar-nos i actuar amb una rutina diària, a canvi de saber que participem en una important acció a favor del medi ambient. Val la pena!