Els canvis, en alguns àmbits, es mouen amb una rapidesa mai imaginada.
Segur que tots els estimats lectors recordaran les baixes taxes que pagàvem per la recollida d’escombraries i que ara hem vist créixer, any rere any, fins al punt que en alguns casos es paga tant de recollida i tractament, com d’impost de contribució urbana (IBI). I l’augment, en molts casos, encara no ha tocat sostre. Temps al temps.
Per què passa? Per un exercici clar de responsabilitat personal i col·lectiva, amb nosaltres mateixos i amb el medi ambient. Els anteriors sistemes eren injustos, d’una banda, i inviables pensant en el futur. Tard o d’hora havia d’arribar el moment en què el sistema havia de canviar radicalment.
I és que ho tenim a tocar. Qui no recorda vint o trenta anys enrere quan cada poble i cada ciutat tenien el seu abocador? Allà, cada dia s’hi abocaven milers o desenes de milers de quilos de deixalles, amb tota mena de productes. Era habitual, ara a l’hivern amb les cendres, veure incendis que costaven d’apagar perquè anaven cremant sota muntanyes de residus, molts dels quals, tòxics. No solament era un perill d’incendi per a l’entorn, sinó que la gent respirava elements de tota mena que intoxicaven persones a quilòmetres lluny del focus.
D’aquells petits i disseminats abocadors vam passar als abocadors comarcals. Més ben gestionats i una mica més ben preparats, però que servien per enterrar tones i més tones de tota mena de productes, pensant que si no es veuen no perjudiquen. I sí, i tant que perjudiquen, perquè les pluges van introduint aigua, que tard o d’hora surt contaminada aigües avall.
I la vida de qualsevol d’aquests abocadors, per grans que siguin, tenien el termini prefixat. Calia, doncs, pensar a canviar de lloc i buscar noves ubicacions per repetir el mateix sistema fins a l’infinit. No, aquesta no podia ser la solució, perquè mai ho ha estat. Era una via “provisional” que durava infinitament... Fins que la Unió Europea ens ha dit que prou. I ha prohibit posar diners públics a un servei particular.
I dir prou vol dir que qui contamina paga, i paga el preu del cost real. No del cost camuflat o reduït mitjançant fórmules més o menys enginyoses. No, no, s’ha de comptar tot el cost de la recollida, del transport i de la tria, fins a recuperar tots els materials possibles. I només una ínfima part s’ha de procedir a la seva eliminació per sistemes els més ecològics possibles.
És evident que aquest increment de costos ha estat molt elevat i això ha repercutit en els rebuts que paguem, i s’ha decidit que tothom pagui uns mínims per ajudar a no fer rebuts màxims que molta gent no pugui pagar. D’aquí que fins i tot les cases de pagès hagin de pagar, tot i que els seus residus domèstics siguin mínims. D’aquí a uns anys en tornarem a parlar, i veurem que l’esforç ha valgut la pena.
De fet, si mirem enrere, veurem que les antigues maneres eren inacceptables. Després, també hem vist que les comarcals tampoc ho eren i ara, finalment, constatem que ens hem d’unir en territoris més grans per compartir uns serveis cada vegada més tecnificats i industrialitzats. Tocava fer-ho. Ara, ens toca a cada veí, a cada usuari, fer l’esforç de triar, i triar bé. No és tan difícil, només és qüestió d’organitzar-nos i actuar amb una rutina diària, a canvi de saber que participem en una important acció a favor del medi ambient. Val la pena!