La maternitat sovint es presenta com una etapa lluminosa, gairebé perfecta. Un temps d’amor incondicional, de connexió i de plenitud. I, tanmateix, hi ha una part d’aquesta experiència que gairebé no es diu. Una realitat més complexa, més humana, que continua quedant als marges del discurs social.
Cada primer dimecres de maig se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental Materna, una data que ens convida a mirar precisament aquí mateix: allò que no sempre es veu.
S’estima que una de cada cinc dones experimenta algun tipus de trastorn emocional durant l’embaràs o el primer any després del part. Ansietat, depressió, pensaments intrusius, por… Vivències que, en molts casos, es viuen en silenci per vergonya o per la por de no encaixar en el que s’espera d’una mare.
Perquè la maternitat continua profundament idealitzada. I en aquest ideal, no hi ha espai per al desbordament, ni per al dubte, ni per a la por. La realitat, però, és una altra.
Des del 2016, aquesta efemèride posa el focus en una realitat que durant molt de temps ha quedat invisibilitzada. Factors com la manca de son, els canvis hormonals, la pressió social o les experiències traumàtiques prèvies poden influir profundament en la salut mental de les mares durant aquesta etapa. Tot i això, moltes dones no reben el suport ni l’acompanyament que necessiten, i massa sovint es normalitza un patiment que no hauria de ser silenciat.
Hi ha mares que senten que no poden més. Que s’exigeixen fins al límit. Que viuen amb una angoixa constant difícil d’explicar. Algunes conviuen fins i tot amb pensaments que les espanten profundament, com la por que li pugui passar alguna cosa dolenta al seu nadó per la seva pròpia causa. És el cas, per exemple, del Trastorn Obsessivocompulsiu postpart, una realitat encara poc visibilitzada.
En el meu cas, ho vaig viure en silenci durant la meva primera maternitat. Ningú m’havia parlat d’això. No entenia què m’estava passant i, durant molt de temps, ni tan sols vaig ser capaç de posar-hi paraules. La por i la culpa em van portar a callar. I aquest silenci pesa. Pesa perquè aïlla. Pesa perquè et fa creure que hi ha alguna cosa en tu que falla, quan en realitat el que falta és informació i acompanyament.
Amb el temps, vaig comprendre que no era una cosa aïllada ni estranya. Que a moltes dones els passa. Que la maternitat, a més de portar vida, pot activar ferides profundes. Experiències de maltractament en la infància o abusos en etapes anteriors poden reaparèixer en forma d’ansietat, hipervigilància o pensaments intrusius. No perquè hi hagi res “malament” en nosaltres, sinó perquè el cos i la ment també tenen memòria.
Això pot passar a qualsevol dona. Però quan hi ha antecedents emocionals, o fins i tot diagnòstics previs, és important poder prendre decisions informades, acompanyades i sostingudes. Decidir ser mare també implica, en molts casos, mirar cap endins, entendre la pròpia història i, sobretot, no fer-ho en solitud emocional.
En el meu cas, la segona maternitat va ser diferent. Hi havia més informació, més consciència i una mirada més amable cap a mi mateixa. I això va marcar la diferència. Perquè quan una dona se sent compresa, acompanyada i sostinguda, tot canvia. Per això és tan important parlar. Perquè moltes dones no reben diagnòstic ni suport. Perquè l’estigma continua present. Perquè encara costa reconèixer que no sempre es pot amb tot.
Necessitem més informació, més acompanyament i més espais segurs on les mares puguin expressar-se sense por de ser jutjades. Però també necessitem un canvi social profund. Que la salut mental materna deixi de ser un tema secundari. Que s’integri de manera real en el sistema sanitari, amb recursos suficients i professionals formats. Que s’escoltin les dones sense minimitzar, sense qüestionar, sense posar en dubte el que senten. Parlar de salut mental materna no és només una qüestió individual, és una responsabilitat col·lectiva. Perquè sense recursos, sense informació i sense xarxa, moltes dones continuaran travessant aquesta etapa en silenci.
Cuidar la salut mental d’una mare no és només cuidar-la. És cuidar els seus fills i filles. El seu entorn. I, en definitiva, tota la societat. Perquè darrere de cada mare que somriu pot haver-hi una història que encara no s’ha pogut explicar.
I perquè no es tracta només de celebrar la maternitat, sinó de sostenir qui la viu. Perquè cuidar una mare és, en el fons, cuidar la vida.