Per no dir abandonades durant anys, massa anys. Em refereixo a les relacionades amb la gent gran, amb les persones discapacitades i altres col·lectius amb necessitats especials.
Qui tingui familiars, amics o coneguts en algun d’aquests sectors sap de què parlo. Durant anys, molts anys, el Govern i molts ajuntaments estaven ocupats en altres coses, i no s’han ocupat d’una de les grans prioritats del país: el manteniment i millora de l’estat del benestar.
Per això animo a escoltar la consellera Martínez Bravo en les seves explicacions sobre present i futur de les infraestructures, equipaments i serveis lligats al seu departament. D’entrada, el nou pressupost del 2026, presentat fa unes setmanes, preveu un augment del 28% respecte del darrer en vigència (2023). El d’aquest any preveu arribar als 4.248 milions, perquè hi ha un munt de retards i promeses incomplertes que no poden continuar en els llimbs. Amb algunes dades veurem els canvis tinguts. S’han augmentat en 2.740 les places concertades en residència per a persones grans des del 2024. Hi ha una previsió d’augment de 1.000 més per a aquest any. I de cara al 2028, es vol arribar a l’objectiu d’un total de 6.000.
Dintre d’aquest marc d’increment de places concertades, figura la construcció de quinze noves residències, nou de les quals ja es troben en construcció. També hi ha previstos tres centres per a discapacitats i un nou centre de dia per a gent gran. És suficient? No encara, però es va pel bon camí, després de massa anys de congelació i abandonament d’inversions i ajudes en un dels àmbits que més ha crescut en necessitats.
L’envelliment progressiu de la població catalana obliga a marcar el pas en el mateix sentit per part del Govern de la Generalitat. Ho ha de fer en Sanitat, lògicament, i per descomptat en tot el que fa referència a la gent gran. Encara més, ha d’entrar en nous conceptes de col·laboració i participació amb entitats i empreses, privades i públiques per donar nous serveis a un immens col·lectiu que viu molts més anys i vol continuar el màxim de temps possible a casa seva.
És en aquest nou marc on els ajuntaments tenen un paper immens a jugar. Tant els més grans com els més petits. Si miro enrere i comparo la situació dels primers anys que vam actuar (anys vuitanta) amb la realitat d’ara, el canvi a millor ha estat espectacular. Ja no és gens especial que fins i tot petits ajuntaments disposin de serveis d’atenció a domicili amb treballadores familiars, assistentes, monitores de lleure, servei d’àpats a domicili i un llarg etc. Però sempre hi ha noves necessitats que cal estudiar i resoldre, com acompanyaments a visites mèdiques fora del poble, gestions a la capital, i altres.
En resum, les prioritats que hi havia anys enrere s’han ampliat i multiplicat. Si volem preservar l’estat de benestar, hem de disposar dels recursos necessaris. D’aquí l’absoluta urgència d’aprovar el pressupost del 2026. Els partits que tenen a les seves mans fer-ho toca que facin el pas. No valen excuses ni subterfugis.