Sovint, quan es parla del procés d’elecció d’un nou papa, em venen al cap les immortals pàgines que Francesco Guicciardini, el gran polític i historiador florentí, dedica a l’elecció del papa Alexandre VI, popularment conegut com el papa Borja.
La “Història d’Itàlia” de Guicciardini és d’aquells tipus de llibres que ens poden fer molt més benigna una tarda d’apagada elèctrica o, fins i tot, l’estada en una illa deserta. És un dels més grans exemples del que els italians anomenen la “finezza” i que a casa nostra s’acostuma a traduir malament per “finesa” o “elegància” quan la traducció més ajustada seria “astúcia” o, encara més, “malícia”. A això es referia Andreotti quan va proferir el seu conegut “manca finezza” referint-se a la política, no es queixava que hi faltés elegància sinó malícia o, fent servir un terme més popular, “puteria”.
Guicciardini era extraordinàriament crític amb el papa Borja perquè creia, i no li faltava raó, que la seva manera de fer i de governar havien ajudat a crear l’ambient propici perquè es produís la reforma luterana. Amb tot i això, el mateix Guicciardini es rendeix davant la capacitat política d’Alexandre VI. El descriu com un home molt astut, hàbil en diplomàcia i capaç de teixir aliances i enganys segons la conveniència del moment. No s’està de reprovar-li les seves actuacions, sobretot les maniobres per aconseguir que el seu fill Cèsar es convertís en el centre d’un poder secular a Itàlia. Però sobretot hi ha dos moments del seu papat que narra amb especial èmfasi per demostrar com era aquell papa: la seva elecció i la seva mort.
L’autor florentí no s’està de descriure els actes de simonia i de favoritisme protagonitzats per Roderic de Borja per tal de ser escollit papa i l’esclat de joia que el va envair en el moment d’aconseguir-ho. Explica Guicciardini amb tota la maledicència possible que Roderic de Borja en el moment de ser escollit no va fer servir la fórmula d’acceptació tradicional en aquests casos que és “volo”, és a dir, “accepto” o “vull” sinó “papa sum” i que tot seguit es va posar a saltar i cridar “ho he aconseguit”. Una exclamació de joia comprensible si tenim en compte l’esforç i els recursos que va haver de dedicar Roderic a aconseguir el papat, tal com explica Guicciardini: “Va assolir el pontificat a causa de les discòrdies que hi havia entre els cardenals, però molt més perquè comprà obertament, en part amb diners, en part amb promeses molts vots de cardenals, els quals, menyspreadors de l’ensenyament evangèlic, no s’avergonyiren de traficar amb els tresors sagrats, en la part més excelsa del temple”.
Pel que fa a la seva mort, Guicciardini explica que, quan el papa va començar a sentir els símptomes de l’enverinament i de la seva pròxima fi, va fer cridar el seu confessor i, per abreujar el procediment, li va dir “Padre ho fatto tutto”. És a dir, “pensi en qualsevol malvestat que hagi pogut fer un papa i no tingui cap dubte que jo l’he feta”. En la descripció que fa Guicciardini del papat d’Alexandre s’entén perfectament l’abast d’aquest “Ho fatto tutto”: “En Alexandre VI hi havia una diligència i una sagacitat extraordinàries però aquestes virtuts quedaven molt superades pels vicis: costums profundament obscens, una avarícia insaciable, una ambició desmesurada, una crueltat més que bàrbara i un desig ardentíssim d’exalçar els seus fills —que eren nombrosos— per qualsevol mitjà”.
Hem de creure que avui dia l’elecció d’un nou papa no va pas pels mateixos camins del segle XV i que en la seva tria hi té molt més a veure l’Esperit Sant que no pas la simonia i la política. Per si de cas, però, se segueix el recomanable costum de tancar els cardenals a la Capella Sixtina fins que no apareix la fumata blanca a la xemeneia. El que no sé és si encara són vigents les normes que va establir Gregori X l’any 1274: “Ordenem que, després de la mort del papa, els cardenals siguin tancats en un lloc, sense que ningú pugui entrar-hi ni parlar amb ells, fins que s’hagi elegit un nou pontífex. Després del vuitè dia, si no han arribat a un acord, només se’ls ha de subministrar vi, aigua i pa”. Em sembla aquesta darrera mesura molt assenyada i efectiva.