Estem vivint un procés regressiu basat en les mentides de l’oposició política que forma part de l’estratègia del feixisme de Vox de complicitat amb el PP. L’objectiu és arribar a la màxima intoxicació mental de la societat civil espanyola per aconseguir trencar la majoria del govern de coalició i forçar la convocatòria de noves eleccions legislatives.
Aquesta oposició de dretes exhibeix el que va aprendre en el franquisme. Allí es va aprendre a mentir per mantenir el poder, a picar l’adversari sense cap mena de contemplació, a robar des de les esferes de l’Estat, a cobrar-se els favors al vassall, a no respectar ningú que fos socialment inferior a un, i a eliminar l’adversari costi el que costi.
La fallida Transició ha heretat totes les pitjors formes de comportament humà, oblidant que l’educació de la societat civil, i per tant dels seus representants polítics, hauria de ser exemplar perquè d’ella aprenen els altres. El que està passant és tot el contrari. El feixisme de Vox genera cada dia més violència davant la passivitat del govern del PSOE i Sumar, la qual cosa està sembrant l’avantsala del feixisme dels anys trenta a Europa. Els successos de Torre Pacheco són les camises marrons, del partit nazi alemany del segle XXI.
S’està consolidant una societat civil en què els valors que es van intentar consolidar la primera dècada de la democràcia han desaparegut, ara es prioritza la violència, el descrèdit personal, la corrupció institucional, l’individualisme i una classe política sense respecte, ni cortesia parlamentària, i la majoria fa fàstic sentir-los parlar.
El feixisme espanyol treballa a l’estiu. Vox redobla la seva aposta per la formació juvenil amb la sisena edició del Campus de Patriotes, un esdeveniment que barreja activisme polític, convivència i oci. En edicions anteriors, aquesta iniciativa ha servit com a planter de nous quadres del partit. Ara, cerca consolidar una comunitat juvenil fidel als seus principis ideològics.
Mentre ells continuen projectant la seva ideologia feixista en el si de la nostra societat civil, nosaltres continuem actuant com si aquests feixistes fossin un partit més en el marc democràtic actual. Recordo unes paraules del regidor d’una candidatura ciutadana d’esquerres en una província d’Andalusia que em comentava, davant una pregunta meva, que ell es porta bé amb la regidora de Vox. Aquest comentari tanca dos fets: un, que s’ha consolidat la presència d’aquests feixistes de Vox en el marc institucional d’Espanya; dos, el regidor no té “ni puta idea” del que és el feixisme de Vox.
Aquesta situació de falta d’identificació dels sectors populars amb les reivindicacions que proclamen els moviments socials, en què la mentida i la desinformació s’han convertit en les fonts en les quals alimenten les seves ments, ha convertit la classe obrera en un col·lectiu aliè a la lluita de classes, i cada vegada són més els que han perdut “la consciència de classe”. El capital ha guanyat la batalla ideològica i la cultural també.
Aquesta estratègia destructiva ha relegat l’esquerra espanyola a una pèrdua de confiança per part de la societat civil que la situa en estadístiques d’irrellevància. Les polítiques dutes a terme en el Govern de Coalició han estat massa “descafeïnades”, la qual cosa ha donat peu al fet que el feixisme nacional creixi cada dia més. Les xacres que arrosseguem des de la Transició només han servit per afermar el sistema del bipartidisme amb una monarquia corrupta i la complicitat de PP, PSOE, Vox a cobrir-li l’esquena amb la inviolabilitat emparada en la Constitució.
Hem de ser al carrer, als barris, tornar a connectar amb la societat civil, ser els protagonistes de les inquietuds de la gent, abanderar-les i marcar el camí. Davant de qualsevol conflicte hem de plantejar les solucions, però amb una perspectiva de transformació. Sense complexos, i sense por.
Hem de recuperar la iniciativa al carrer, molt més que a les institucions. El PCE i els seus companys de viatge es van centrar solament en el front institucional. Van oblidar els ensenyaments de la lluita antifranquista. Vam aprendre a resistir, però la pseudodemocràcia ens va relaxar tant que vam perdre l’essència ideològica.
És l’hora d’aixecar la bandera reclamant un procés constituent que serveixi per netejar l’estat de feixistes a tots els sectors on són, i com a primer pas cal donar per finalitzada la monarquia. Cal centrar-se en una fi comuna tota l’esquerra, i quan dic tota no incloc el PSOE, aquest és el culpable més gran de la situació que tenim des de la Transició. Cal esperar que les bases del PSOE pressionin perquè pugi al tren del canvi, però ha de ser així, sense que ells marquin el camí perquè quan ho fan ens porten al terreny de la ineficiència, que és on vol el capital que romanguem.
El món està canviant de forma accelerada. Les aliances econòmiques s’estan consolidant fora del marc del gran capital. Organització Mundial de Comerç. Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic. Conferència de les Nacions Unides per al comerç i el desenvolupament. Cimera del G-20. El Fons Monetari Internacional (FMI) s’ocupa de l’estabilitat financera i les qüestions macroeconòmiques, mentre que el Banc Mundial es concentra en el desenvolupament econòmic a llarg termini i en la reducció de la pobresa. Aquests dos organismes financers són els culpables de la misèria de molts països. Per això s’ha creat els BRICS, països emergents amb economies molt sòlides i que volen tenir acords comercials d’igualtat, actualment ho formen 23 països que representen més del 50% de la humanitat.
El canvi climàtic ens ha de portar a prendre consciència que tota la resta que volem no val res si no frenem aquest procés d’autodestrucció que fa més de quatre dècades que es desenvolupa. Segons els últims informes donats a conèixer, ens queden deu anys per evitar la inèrcia destructiva, després d’aquest període ja no podrem recuperar la vida. És molt significatiu veure com la part del món que més està incidint en el canvi climàtic no pren mesures correctores, i ens diu que la seva meta enriquidora no pararà, encara que suposi l’autodestrucció de la nostra vida.
El que ens està ensenyant aquest procés és que el canvi climàtic va íntimament associat al capitalisme com a model econòmic, per la qual cosa hem de dir clarament que aquest model no ens interessa, i no sols això, sinó que hem d’enfrontar-nos a ell col·lectivament per exigir-los que compleixin amb l’Acord de París, adoptat el 2015, que busca limitar l’augment de la temperatura global a 1,5 °C per sobre dels nivells preindustrials. La COP28, celebrada a Dubai el 2023, va acordar triplicar la capacitat mundial d’energies renovables per al 2030 i fer una transició justa dels combustibles fòssils.
El Protocol de Kyoto va ser el preludi d’un acord més inclusiu i ambiciós que es va pactar en la COP21 (2015) a França: l’Acord de París. Aquest pacte va ser adoptat per reemplaçar el Protocol a partir del 2020, i involucrar tots els països en la lluita contra el canvi climàtic, independentment del seu nivell de desenvolupament. Es va mantenir el compromís de reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle fins a limitar-les a zero el 2050 i es va proposar limitar el nivell d’escalfament global per sota dels 2 °C i preferiblement per sota d’1,5 °C.
Però tot això continua sent pura “utopia” perquè els països que més incideixen en la seva aportació a l’escalfament amb el seu CO2 continuen sense respectar els acords de París. Hauríem d’aixecar aquesta bandera en l’àmbit mundial. Aquesta hauria de ser la meta més directa de l’esquerra globalment. Ens queden deu anys per evitar-ho, després, els nostres fills i nets seran les víctimes més directes, per la qual cosa hem d’intentar canviar els objectius.
