La llengua catalana és pròpia dels Països Catalans i inclou territoris de quatre estats europeus: el Principat d’Andorra, la part oriental de l’Estat espanyol, la part meridional de l’Estat francès, i l’Alguer, una ciutat de l’illa de Sardenya, sota administració de l’Estat italià.
A Catalunya es reconeix el català com a llengua pròpia des de 1979. Inclou un petit territori, la Vall d’Aran, on la llengua pròpia és l’occità, que també és oficial a Catalunya. Actualment, pel que fa al nombre de parlants, el català ocupa el 75è lloc al món. Lidera la llista el xinès, seguit de l’espanyol i l’anglès. A internet, en canvi, el català se situa 60 llocs més endavant, ocupa la quinzena posició. Per exemple, el català va ser la tercera llengua a incorporar-se a la Viquipèdia i ara ja compta amb més d’un milió d’articles escrits. A més , a Twitter, la xarxa que en l’actualitat es diu X i on tothom es queixa, el català és una de les 20 llengües més utilitzades de la plataforma. I a la xarxa més utilitzada per penjar vídeos curts, Tiktok, també és molt comú veure contingut en català.
Però malgrat tot aquest marc geogràfic i legal i totes les mostres d’utilització estructural, el català ha perdut vigoria allà a on una llengua es fa més visible i definitiva: al carrer.
Hi ha moltes coses que fan del poble basc una comunitat única, però la salvaguarda de les seves tradicions i de la seva llengua és una de les més admirades. Reconec la meva absoluta passió per Euskal Herria, com cuiden tot allò que prové de la seva herència. El seu folklore, la seva història, tot plegat els arrela al passat, al que els identifica com orgull basc.
A Catalunya no hem tingut mai aquesta intenció. És cert que des de la unió de la corona d’Aragó amb la casa comtal de Barcelona amb Ramon Berenguer IV, passant posteriorment per Jaume I el conqueridor en l’expansió pel Mediterrani semblava que ens convertiríem amb un territori respectat. La història ens tenia guardada una de grossa, la derrota de 1714, que encara ara ens lamentem. Hem estat resilients però sempre des de la frontissa baixa de la convicció. Negociants i comerciants que ens ha servit per sobreviure però sense un cos d’esma i fortitud.
Ara ens toca defensar la nostra llengua i no podem caure amb la tebiesa de mirar-ho des de la barrera. Al conjunt dels Països Catalans, el 32,4% de la població és parlant habitual de català, segons dades oficials. A Catalunya, sense l’Aran, la xifra és del 36,1%. És a dir, que no arriba al 40% el percentatge de catalans que té el català com a llengua habitual. Però més enllà de les dades el que realment molesta és entrar en una cafeteria del país i demanar, un tallat en got de vidre, i que no t’entenguin.
Vaig molt freqüentment a Euskadi i tot i la seva altíssima dificultat intento aprendre l’eusquera. Crec que vaig a dues paraules setmanals, sense comptar les formes declinades, l’última “sukaldea” (cuina) i em serveix per sentir-me, sense ser-ho, un d’ells. A Catalunya es parla català i sense cap ànim de coartar totes les llibertats i drets de les persones ens hem d’obligar a defensar la nostra llengua fent ús d’ella en totes i cadascuna de les situacions del nostre dia a dia. Fer-la viva, parlada i escoltada, fent-la rodolar per tots els indrets en què ens movem. Com diuen els bascos: “Dezagun gutxi dezagun beti” (El poc que fem, fem-ho sempre).