Hi ha una pregunta que incomoda més que qualsevol sentència: què ha de passar dins del cervell d’una persona perquè pugui apropiar-se de diners públics i continuar funcionant amb aparent normalitat?
No parlo només de moral, també ho faig de neurociència. De com el nostre cervell és capaç de protegir-nos… fins i tot de nosaltres mateixos. Ens agrada pensar que la corrupció és un defecte de caràcter. Però el cervell humà no està dissenyat per sostenir una imatge negativa d’un mateix. La identitat és un sistema de supervivència. Quan fem alguna cosa que contradiu els nostres valors, s’activa un mecanisme molt estudiat: la dissonància cognitiva. Aquesta tensió interna no és agradable. El cervell la viu gairebé com una amenaça. I davant l’amenaça, reacciona, i ho fa canviant la conducta o bé canviant el relat.
La segona és molt més ràpida i molt menys costosa energèticament. En l’àmbit neuronal, l’escorça prefrontal, la regió implicada en la justificació, la planificació i el relat coherent del “jo”, és extraordinàriament hàbil construint explicacions que redueixin el malestar. Si la conducta no encaixa amb els valors, el cervell pot rebaixar el pes dels valors, reinterpretar la conducta o minimitzar-ne l’impacte. El resultat subjectiu és clau: la culpa disminueix. Tal com deia Groucho Marx: “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”. No és que no sàpiguen què fan. És que el cervell ha trobat una manera de continuar sentint-se una “bona persona”.
Hi ha un altre factor potent: la recompensa. El sistema dopaminèrgic no distingeix entre un guany legítim i un d’il·lícit. El que registra és anticipació de benefici, poder, estatus. La dopamina reforça conductes que generen recompensa. Si el risc percebut és baix i el benefici és alt, el cervell aprèn ràpidament. El poder, a més, altera la percepció. Diversos estudis en neurociència social mostren que quan augmenta la sensació de poder, disminueix l’activació de circuits relacionats amb l’empatia. No és que la persona es torni incapaç de comprendre l’altre; és que la connexió emocional amb les conseqüències es debilita. Els diners públics es converteixen en una abstracció. I el cervell tolera molt millor el dany abstracte que el rostre concret.
A Espanya o a qualsevol altra democràcia, cada escàndol ens indigna. Però rarament ens preguntem com és possible que algú pugui sopar tranquil després d’haver traït la confiança col·lectiva. La resposta potser és incòmoda: el cervell està programat per reduir el patiment intern. Si assumir la culpa posa en risc la identitat, activarà mecanismes de racionalització. “Tothom ho fa.” “No és tan greu.” “He fet coses bones.” Aquestes frases no són només excuses morals; són estratègies neuronals per recuperar l’equilibri. Hi ha també l’habituació. El primer pas pot generar tensió. El segon, menys. El tercer, gairebé cap. El cervell s’adapta. El que al principi era transgressió es normalitza. La resposta emocional s’atenua. És el mateix mecanisme pel qual ens acostumem a una olor intensa o a un soroll constant: la repetició redueix l’impacte.
I després hi ha l’entorn. El cervell és profundament social. Les neurones mirall, els circuits de pertinença, la necessitat de validació del grup. Si el context normalitza certes pràctiques, si l’entorn les justifica o les banalitza, la pressió interna disminueix. La moral no és només individual; és relacional. El cervell busca coherència amb el grup tant com amb un mateix. Tot això no exculpa, però ens ajuda a entendre per què ho fan sense cap sentiment de pudor, vergonya o culpabilitat.
La corrupció no és inevitable, però és humanament possible perquè el nostre cervell és una màquina de justificació i adaptació. Pot anestesiar la culpa, pot fragmentar la identitat, pot convertir l’abús en mèrit si el relat és prou convincent i el benefici prou estimulant. El problema és que mentre el cervell protegeix la identitat individual, es deteriora la confiança col·lectiva. I la confiança és el ciment invisible de qualsevol democràcia. Quan es fissura, no només perdem diners; perdem sentit de comunitat.
Potser la reflexió més punyent no és preguntar-nos com algú pot no sentir culpa, sinó reconèixer que tots tenim un cervell capaç de justificar-nos. La diferència no està en l’estructura neuronal. Està en els límits que com a societat posem, en la transparència que exigim, en la cultura que no tolera petites desviacions perquè sap que el cervell, si pot, s’hi acostumarà. La corrupció no comença quan es transfereixen fons, no comença en un despatx. Comença quan la consciència deixa d’activar-se amb força suficient. I això, des de la neurociència, no és misteri. És simplement plasticitat.
La pregunta final és si volem una cultura que reforci els circuits de responsabilitat… o que entreni, una vegada i una altra, els de la justificació i la permissivitat.