Aquest estiu, una de les polèmiques més sonades no va sorgir d’un debat parlamentari, sinó d’un vídeo de TikTok. María Pombo, “influencer” amb més de 3,3 milions de seguidors a Instagram, va respondre a una crítica sobre la seva estanteria buida amb una afirmació que va encendre les xarxes.
“Creo que hay que empezar a superar que hay gente a la que no le gusta leer. Y encima no sois mejores porque os guste leer.”
La frase, tan directa com carregada de ressentiment cultural, va posar en marxa un vell debat: llegir et fa millor persona? La resposta ràpida és no. Llegir no et fa millor, com tampoc t’hi fa fer ioga o tocar la flauta dolça. Coneixem lectors empedreïts amb una capacitat admirable per la maldat, i gent que no ha obert mai un llibre i és d’una bondat extraordinària. La lectura no transforma ningú d’un dia per l’altre, com si fos una píndola màgica.
Però si la frase de Pombo va desfermar la discussió no va ser pel seu contingut literal, sinó per la càrrega que duia al darrere: la sensació que llegir és sobrer, que els llibres són impostura, que pensar massa fa nosa. I això, en una època en què la ignorància s’exhibeix amb orgull, no és només una frivolitat: és una tendència.
No cal buscar gaire per trobar exemples inquietants. Mark David Chapman, l’home que va assassinar John Lennon, portava un exemplar d’”El vigilant en el camp de sègol”, de J. D. Salinger. Ted Bundy, un dels assassins en sèrie més coneguts del segle XX, llegia Dostoevski i manuals de dret per preparar la seva defensa. Llegien molt, sí. Però no per entendre els altres, sinó per reafirmar-se. Llegir no evita la barbàrie. Però tampoc la provoca. Igual que un ganivet, un llibre pot servir per operar o per fer mal.
I, tanmateix, sense llibres no hauríem pogut conservar ni transmetre allò que som. Al segle III aC, la biblioteca d’Alexandria enviava emissaris arreu per copiar textos i preservar el coneixement. Quan llegim un text antic, estirem un fil que travessa segles i silencis. Llegim per entendre. Llegim per viure més d’una vida. Llegim per conversar amb qui ja no hi és. Umberto Eco deia que llegir és viatjar enrere: “la immortalitat que avança en direcció contrària”.
Potser per això, per aquesta capacitat de trencar límits, la lectura ha estat sovint objecte de desconfiança. Quan el poder vol ciutadans dòcils, el primer que fa és cremar llibres. A Berlín, el 1933, els nazis ho van fer entre càntics. A Xile, Pinochet cremava manuals de psicologia. A casa nostra, durant el franquisme, hi havia llibres prohibits i lectures clandestines. A “Fahrenheit 451”, Bradbury va imaginar un món en què els bombers encenien focs per esborrar preguntes. No era ciència-ficció: era una advertència. Llegir no és un acte de superioritat, però sí de dissidència.
Obliga a sortir d’un mateix, a mirar amb ulls d’altres, a fer-se preguntes incòmodes. És una forma de resistència davant l’estupidesa organitzada, i també una manera d’habitar el món amb més complexitat. No és estrany, doncs, que en l’àmbit educatiu la lectura sigui considerada essencial. No per fabricar alumnes modèlics, sinó ciutadans crítics, menys manipulables, més lliures.
A l’antiga Grècia, un “idiota” no era un estúpid, sinó algú que només es preocupava de la seva vida. Que no escoltava, que no participava, que no llegia. I en això, les coses no han canviat tant. Llegir no et fa millor, però com a mínim, et recorda que el món no s’acaba a la teva pantalla. I això ja és molt.