20-N, data assenyalada a Espanya per diferents fets històrics, ara cal afegir un altre succés en aquest dia, la sentència del fiscal general de l’Estat.
El poder judicial actua com un poder fàctic i utilitza les seves competències per emmascarar processos judicials contra els adversaris polítics. La majoria conservadora de què disposen els diferents òrgans de govern de la Justícia els permet actuar amb prevaricació i traïdoria. Aquesta vegada va dirigit contra el fiscal general de l’Estat, simplement per ser un alt càrrec nomenat per Pedro Sánchez (president del govern central). Darrere d’aquesta actuació hi ha un nivell superior de l’Estat, possiblement la monarquia de Felip VI que estarà intentat acabar amb el govern de coalició.
Fins quan estarem aguantant tant de feixisme? La nostra història està carregada d’errors en el procediment constituent de la transició, fruit de la imposició del franquisme i les concessions de les forces democràtiques, que van dissenyar una transició al servei dels colpistes feixistes del 1936 i els seus hereus. Hauria de ser motiu de matèria en les universitats espanyoles en sociologia, psicologia i ciències polítiques, per a ensenyar als més joves com no cal procedir com a ciutadà actiu i compromès amb un Estat democràtic.
Els fets facciosos a Espanya amb plena impunitat s’acumulen de manera ininterrompuda en tots els àmbits de l’Estat i les seves comunitats, el feixisme ha entrat en els centres de secundària de la mà de les xarxes socials. A aquests joves que ningú els ha explicat el que va passar entre 1936 i 1981, ni els seus pares, avis i mestres han contribuït a l’expansió d’un franquisme idealitzat en el marc d’una pseudodemocràcia que no ha sabut, o no ha volgut, explicar la nostra memòria històrica.
Entre tots i totes hem deixat passar l’etapa que havia d’haver establert les bases col·lectives del que significa una democràcia. Escrivim democràcia, però no desenvolupem tot allò que diu la Constitució i que s’emmarca en els drets humans més essencials. L’ensenyament, la salut, l’habitatge, i el treball digne. Pedro Sánchez ha intentat governar com un il·lusionista de fira per acontentar tot el públic, però només ha aconseguit estendre el que Franco ens va deixar perquè tot continués “ben amarrat”. L’exemple més il·lustratiu és la llei mordassa i la llei de la memòria històrica on les organitzacions feixistes campen a pler. Se sanciona sobre el paper, però no en el procediment d’actuació d’ofici.
El govern de coalició ens dona dades de macroeconomia amb forta contès triomfalista, però aquest creixement econòmic només està fent els rics “més rics”, mentre es va consolidant una situació en què ja s’assumeix que un 26,5% de la població ha de ser pobra, que el 14,5% dels joves no poden accedir a la seva emancipació, que el 25% de joves està en atur. Els més rics van créixer un 20%, hi ha 1,2 milions de milionaris, que disposen de, almenys, un milió d’euros. 9.200 persones són multimilionàries amb un patrimoni superior als mil milions d’euros.
El creixement de la renda des del 2019 ha estat del 22,6%, mentre que la inflació se situa en el mateix període en el 21,7%. Això marca un camí lent però inexorable cap a una pèrdua de poder adquisitiu, o, cosa que és el mateix, una pobresa estructural del conjunt de la població. Mentre l’habitatge continua en un mercat especulatiu marcat pels fons d’inversió que no paren de comprar habitatge a Espanya per a altres fins diferents del d’habitatge habitual. I tenen una enorme incidència en l’habitatge de lloguer.
A Espanya, aproximadament 4,5 milions de persones estan en situació d’exclusió residencial. A curt termini, s’estima que es necessiten al voltant d’1,8 milions d’habitatges socials i assequibles i fins a 2,3 milions en els pròxims cinc anys per cobrir la demanda a llarg termini. El preu de l’habitatge a Espanya ha augmentat aproximadament més d’un 20% des del 2019, amb un augment superior en els últims anys.
El cafè per a tots ha fet molt de mal a les comunitats autònomes històriques. Aquesta concessió a la Transició només ha servit perquè l’odi s’estengui per tota la península Ibèrica. El feixisme ha estat el motor del problema. La falta d’integració de la població d’altres terres en les comunitats històriques ha estat la llavor de l’odi.
Davant aquest escenari en l’àmbit nacional no és d’estranyar que el feixisme vagi consolidant-se en les ments d’aquests joves el futur dels quals és realment incert, i això ho han sabut aprofitar els feixistes de Vox. Només faltava el “vitet” de la pàtria, aquesta que representa una bandera bicolor, aportada per Franco, besada per la monarquia, i consolidada per la fallida Transició espanyola.
La sensació de fracàs que arrosseguem els que vivim la dictadura des de la trinxera de l’antifeixisme i a més coneixem la nostra història real és immensa. Quan mirem cap als nostres fills i nets, i recordem els anys 80 i 90, només ens cal dir: “Maleïts aquells que ens van vendre als que van assassinar els nostres avis”.
La resposta a aquesta efemèride dels cinquanta anys de la mort de Franco hauria de ser el pronunciament col·lectiu de tota l’esquerra espanyola d’un nou projecte constituent basat en l’antifeixisme militant i amb un objectiu molt clar, la restauració de la república com la millor opció per a consolidar un marc democràtic basat en una democràcia participativa real.
Hi ha una dita que diu “el que malament comença, malament acaba”. Quan es fa un treball carregat d’errors, s’ha de tornar cap enrere i reconduir el procés. Cal perseguir el feixisme en l’exèrcit. Posar la ministra Margarita Robles davant d’un col·lectiu armat ha estat un terrible error. La policia ha de ser auditada i depurada d’elements feixistes. Hem de convertir l’antifeixisme en la nostra tasca diària des de l’àmbit municipal, fins a l’acció sindical en els centres de treball.
Hem de constituir comitès antifeixistes als centres d’ensenyament obligatori i universitari. També als barris de les nostres ciutats. Des dels comitès antifeixistes s’haurien de programar actes públics als centres socials dirigits als veïns de cada districte. Cal entrar als centres de secundària i oferir conferències dels molts projectes de memòria que estan circulant per Espanya.
El feixisme no és conjuntural, és estructural, que suposa incrustar-se en les estructures de la societat civil a partir del poder aconseguit a les urnes. Cada dia hi ha més adolescents que s’identifiquen amb el franquisme/feixisme. L’aparició de simpatitzants de Franco entre els joves és un fenomen recent des del 2019, coincidint amb l’aparició de Vox a les institucions de l’Estat. Les dades actuals assenyalen dades preocupants. Segons enquestes recents, entre el 19% i el 25% dels joves espanyols creu que el franquisme va “ser bo” o “molt bo”. Entre els joves de 17 a 35 anys hi ha un empat tècnic: un 41,4% valora positivament el llegat de Franco davant d’un 40% que el rebutja. Un de cada cinc espanyols (en concret, el 21,3%) considera que els anys de la dictadura franquista van ser bons o molt bons per a Espanya.
Aquestes dades ens assenyalen un desconeixement total de la realitat objectiva. El problema es genera als plans educatius realitzats des del 1983 a les institucions de l’Estat i les autonomies. Ha estat un fracàs total que fins ara es desconeixia. Vox està molt content amb aquestes dades perquè li assegura la tercera plaça amb més de 4,2 milions de vots davant dels 7,9 milions del PP. El creixement de Vox majoritàriament es dona a costa del PP, i en unes possibles negociacions amb ells són conscients que podran imposar les seves pitjors mesures regressives en tots els àmbits de la vida dels ciutadans.