Els veïns i veïnes de Can Colomer han dit prou. Amb el suport del Sindicat de Llogateres de Terrassa, s’han declarat “en lluita” després que La Caixa hagi decidit traspassar el bloc de pisos.
Una promoció d’habitatge de protecció oficial a una entitat privada i hagi iniciat un procés massiu de no renovació de contractes. Una estratègia recurrent dels fons d’inversió que pot deixar desenes de famílies al carrer, sense cap alternativa i sense garanties.
Però el que passa a Can Colomer no és un fet aïllat. El Sindicat alerta que ja són 38 promocions d’HPO i més de 70 famílies afectades arreu del territori. Entre 2002 i 2012, La Caixa va rebre 25 milions d’euros públics per construir, mitjançant la seva obra social, habitatge protegit en 23 municipis. Ara, s’està iniciant una fase “desprotecció”, que vol expulsar les llogateres, privatitzar el parc i vendre els pisos al millor postor. El resultat és tant escandalós com transparent: diners i terrenys qualificats per ser destinats a protecció oficial, serveixen per alimentar negoci privat i despossessió social.
A Terrassa, parlar d’habitatge, és parlar de vides. De famílies que encadenen lloguers temporals, de joves que no poden emancipar-se, de gent gran que viu en edificis freds, humits i ineficients. És parlar d’una ciutat que creix, però on cada cop més persones tenen més por de perdre la casa, que no pas la seva feina. I és també parlar d’una evidència incòmoda: tenim una emergència de l’habitatge que ja no es pot maquillar amb titulars optimistes ni maquetes de grans projectes i futurs edificis.
El problema no és invisible. El preu del lloguer s’ha disparat fins a nivells que fa pocs anys haurien semblat impossibles. El parc d’habitatge social és ridículament insuficient ho diuen dades i informes. A Terrassa caldrien milers de pisos socials per cobrir la demanda real i, malgrat això, hi ha milers d’habitatges buits en mans de grans tenidors que operen al marge de qualsevol responsabilitat col·lectiva, amb un únic propòsit, guanyar diners.
A la nostra ciutat, existeixen instruments institucionals —Pacte Local d’Habitatge, mediació, rehabilitació, un nou Pla Local anunciat per al 2027—. Són eines necessàries. Però la pregunta clau és una altra: van a la velocitat que exigeix la realitat? Els desnonaments no esperen tràmits. Els augments de lloguer no s’aturen per consensuar estadístiques. Les desigualtats creixen mentre en els despatxos es negocien calendaris.
El debat sobre l’habitatge a Terrassa és, en el fons, el debat sobre quin model de ciutat volem: una ciutat aparador del mercat d’especulació immobiliari metropolità, o bé una ciutat que defensa que viure-hi és un dret i no un privilegi.
Cal accelerar la mobilització de pisos buits, ampliar amb valentia el parc públic, aplicar amb fermesa quotes obligatòries de protecció, reforçar la mediació, blindar les famílies vulnerables i combatre l’espoli organitzat de bancs, fons voltor i grans tenidors. No n’hi ha prou amb gestionar: cal transformar.
Terrassa ha estat sempre una ciutat que no s’ha resignat. Ho va demostrar en les lluites obreres, en la riquesa i vida del teixit associatiu, de la cultura popular i en la defensa dels serveis públics. Ara toca demostrar-ho en el terreny que marcarà el futur de les pròximes generacions: el dret a viure i arrelar. Perquè sense habitatge digne, no hi ha projectes de vida, no hi ha cohesió social, no hi ha ciutat. Les famílies de Can Colomer no demanen privilegis. Demanen poder continuar vivint a casa seva, en condicions dignes i amb estabilitat. Demanen que les institucions municipals estiguin a l’altura. Demanen que el compromís amb l’habitatge assequible sigui real i no un eslògan.
El repte és enorme, sí. I seria difícil imaginar una derrota més gran que aquesta.