Ens commouen els minuts de silenci i els llaços liles, però continuem fent servir frases que, sense voler, fereixen les supervivents de violència masclista.
Una de les més freqüents és “ets molt forta”: un elogi que sovint es converteix en una nova forma de pressió i silenci sobre les dones que continuen vivint amb les seqüeles del trauma.
A aquestes alçades del 2025, segons dades del portal feminicidio.net, s’han registrat almenys 79 feminicidis i altres assassinats de dones i nenes comesos per homes a l’Estat espanyol. Des que van començar a recopilar dades, l’any 2010, ja sumen 1.655 víctimes. Són xifres que ens haurien de glaçar la sang i, tanmateix, hi convivim.
Cada 25 de novembre sortim al carrer, fem minuts de silenci, omplim les xarxes de llaços liles i lemes contra la violència masclista. Però després, en el dia a dia, continuem utilitzant expressions que, sense adonar-nos-en, poden fer mal a qui ha sobreviscut a aquesta violència. Expressions que sentim a casa, als passadissos de la feina, als centres educatius, també aquí, en una ciutat com Terrassa.
Una de les més habituals és aquesta: “Ets molt forta”. Es diu amb afecte, amb admiració, fins i tot amb alleujament. Però moltes dones expliquen que, en sentir-la, noten just el contrari del que la persona pretenia: pressió, soledat i fins i tot culpa. Perquè quan la societat et penja l’etiqueta de “forta”, sembla que perds el dret a continuar tenint dolor.
Quan “forta” vol dir “ja no et pots queixar”. Vivim en una cultura que premia la resiliència, el “tirar endavant”, el no queixar-se. Aplaudim les històries de superació ràpida i neta: la dona que refà la seva vida, que té feina, que somriu. I, sense voler, llancem un missatge perillós: si continues patint, és que fas alguna cosa malament.
Aquest discurs també circula entre dones que han estat víctimes. De vegades sento comparacions del tipus: “Si jo he pogut, tu també”, o “ara t’has de centrar en allò positiu”. No neixen de la mala fe, sinó de la por a mirar de cara el mateix dolor i el de les altres. Però l’efecte és el mateix: qui no se sent “tan forta” es viu com una mena de fracàs.
Darrere d’un “ets molt forta” s’hi pot amagar, sense voler, una altra frase: “Sort que ja ho has superat; ja està, tema tancat.”
La realitat, per a moltes supervivents, és molt diferent:
• Continuem tenint por de creuar-nos amb l’agressor pel carrer.
• Continuem vivint amb ansietat, insomni, malsons.
• Continuem lluitant amb la culpa, la vergonya, els dubtes.
• Continuem tenint dies en què el cos tremola sense saber gaire per què.
Si ets “forta”, sembla que ja no et pots enfonsar, ni plorar, ni dir “avui no puc amb tot”. Com si haver deixat la relació, haver denunciat o haver reconstruït part de la teva vida esborressin de cop les seqüeles del trauma.
Ser forta, en aquest context, no vol dir que el dolor hagi desaparegut. Vol dir que continues endavant malgrat ell.
Allò que no es veu de la recuperació. De la recuperació solem veure’n la foto bonica. Allò que gairebé mai no es veu és:
• El trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT), amb els seus records intrusius, la hipervigilància i aquesta sensació de perill constant.
• La por de tancar els ulls a la nit per si tornen els malsons.
• La vergonya de pensar que “ja hauries d’estar bé” perquè tothom et repeteix com ets de forta.
• La culpa per tenir dies dolents quan “en teoria” ja has sortit del pitjor.
El trauma no s’apaga com un interruptor. El cos i la ment necessiten temps per entendre que ja no estàs en perill. I, tot i això, una olor, una frase, un to de veu, un lloc o una notícia poden tornar a encendre l’alarma interna i fer-te reviure escenes que pensaves que havies deixat enrere. No és que “tornis enrere”; és que el trauma té memòria i, de vegades, reclama ser mirat de nou des del lloc on ets avui.
La recuperació no és una línia recta ni una medalla de “superat”. És un camí amb avenços, caigudes, descansos i tornades a començar. És un procés.
Els petits grans passos que ningú aplaudeix. Hi ha fites que no surten als titulars, però que per a una supervivent són gegants:
• Demanar ajuda per primera vegada.
• Posar nom al que s’ha viscut: dir “va ser maltractament”, “va ser violència”, “va ser una agressió”.
• Escriure en un quadern allò que mai no s’ha dit en veu alta.
• Atrevir-se a anar a teràpia, tot i la por de remoure el passat.
• Teixir xarxa: tornar a confiar en amigues, família, grups de suport.
• Permetre que algú t’abraci sense que el cos es posi rígid.
• Reconèixer: “Avui no puc amb tot” i no sentir-se fracassada per això.
Són passos petits cap enfora, però enormes cap endins. És aquí on es va reparant, a poc a poc, l’autoestima, la confiança i la sensació de seguretat al món.
Què podem dir en lloc de “ets molt forta”? No es tracta de deixar de reconèixer la valentia, sinó de fer-ho d’una manera que no silenciï el dolor ni posi més pes sobre les espatlles de qui ja ha carregat massa.
Algunes alternatives que acompanyen de veritat:
• “Sento molt que hagis hagut de passar per això.”
• “Gràcies per confiar en mi per explicar-m’ho.”
• “No cal que siguis forta tot el temps.”
• “Si un dia t’enfonses, jo seré aquí.”
• “Què necessites avui? Com et puc acompanyar?”
Un 25N per mirar també el després. Aquest 25 de novembre, a més d’exigir polítiques eficaces contra la violència masclista i justícia per a les víctimes, podem revisar el nostre llenguatge.
Podem deixar de posar capes d’heroïna sobre dones que encara estan curant cicatrius profundes i oferir-los alguna cosa molt més valuosa: un lloc segur per ser humanes, amb dies bons i dies dolents.
Perquè la veritable fortalesa no és no sentir dolor, sinó poder mostrar-lo sense por de perdre l’amor, el respecte o el lloc al món.