En els meus quaranta anys a la sala de màquines d’un ajuntament, vaig poder governar amb majoria absoluta, sigui per haver-la obtingut durant els anys d’alcaldia, sigui per pacte amb l’altre grup en els anys de regidor.
Puc assegurar que disposar d’aquesta situació suposa una tranquil·litat enorme, i alhora una capacitat de planificació i programació impossible de fer si s’està en minoria.
Que quedi clar, doncs, que el que és desitjable és iniciar mandat amb una majoria absoluta al darrere que permeti emprendre l’aventura de governar amb plena aptitud. Ja aniran apareixent problemes i conflictes com per posar traves a la governació, però sense cap mena de dubtes, s’entomen amb ànims i resultats molt diferents.
Dic això a l’hora d’avaluar la meitat del mandat de l’Ajuntament de Barcelona i el primer any del govern Illa al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Un i altre governen en clara minoria. Jaume Collboni amb només 10 membres d’un consistori que en té 41. I Salvador Illa, amb 42 diputats, d’un conjunt de 135. Queden clares les minories i, tanmateix, el resultat és molt millor del que molts havien anunciat i predit.
Encara més, vist on estem i el que han dut a terme, tinc clar que és millor aquesta fórmula que la del tripartit que vam viure en els mandats de Maragall i Montilla a la Generalitat o la d’alguns alcaldes que van haver de gestionar pactes molt complicats. Encara no disposem d’una clara pràctica de govern de pactes i això produeix tensions i afanys de notorietat que produeixen constants alts i baixos, amb les consegüents pèrdues de nervis i esforços per mantenir ordre dintre la casa.
En els casos que ens ocupen, almenys els qui governen són de la mateixa força política i estan d’acord amb els plans i programes de govern. És cert que poden fer previsions i propostes que després queden en el calaix o són tombades en els plens municipals o al Parlament, però es deixen enrere i en preparen d’altres per mirar de trobar millor sort. És evident que es perden esforços i ganes de dur a terme algun gran projecte, però una vegada assumida aquesta manera de fer i actuar, s’acostumen a saber guanyar i/o perdre en funció dels altres partits que poden aprovar grans propostes i suspendre’n d’altres de petites que semblaven segures.
És a dir, no es pot buscar gaire coherència ni seguretat en el que es porta a comissions i plens, però es va avançant, a vegades a gran velocitat i d’altres amb una enorme lentitud. Bé, és el que hi ha. Paciència i anar-ho provant, però almenys queda clar que les idees i propostes hi són i qui les tomba són els partits de l’oposició. I arribats aquí, cal preguntar-se: realment creuen que obtenen rèdits polítics? Em refereixo als partits que han preferit restar a l’oposició en comptes d’entrar en el govern.
Sincerament, no hi veig ni la seriositat ni l’aposta per l’alternança perquè el Govern actua i si no ho pot fer més, pot culpar l’oposició de manera que va sumant punts perquè a les següents, la gent premiï l’acció de govern i castigui l’oposició. Estic convençut que aquest serà el resultat de la por als pactes estables, i a la falta d’ambició per governar.