Entre els partits històrics n’hi ha alguns que han construït la seva identitat política reivindicant que no depenen de formacions d’àmbit estatal. Són els que anomenem partits nacionalistes. N’hi ha d’esquerres, de dretes i també d’extrema dreta.
Fa uns anys, a Terrassa va aparèixer una nova formació que, sense inventar cap fórmula política nova, va basar bona part de la seva marca en una idea similar: la no dependència de partits d’àmbit nacional o estatal. Podríem definir aquests projectes com a localistes o populistes; una mena de nacionalisme a escala reduïda. I també els trobem d’esquerres, de dretes i d’extrema dreta.
Tant Bismarck com Churchill van definir la política com l’art del possible i, més recentment, Ángel Gabilondo afirmava que la política és l’art de dialogar, pactar i arribar a acords. Comparteixo les dues definicions. I això ens porta a una reflexió inevitable: és realment un avantatge polític definir-se independent respecte d’altres àmbits de representació quan, per governar, és imprescindible arribar a acords amb altres forces? La resposta és clara: no. No existeix cap avantatge intrínsec en el fet de ser un partit nacionalista, localista o estatalista. El que determina la utilitat d’un partit és la qualitat de les seves propostes i la seva capacitat d’arribar a acords que permetin fer avançar la societat.
Fer política consisteix precisament a fer possibles aquelles transformacions que beneficien la majoria, l’interès col·lectiu i el bé comú. I això implica, necessàriament, relacionar-se, cooperar i influir en espais de decisió que sovint se situen més enllà de l’àmbit estrictament municipal. Per això, quan alguns presenten els partits grans com a formacions “dependents”, sovint el que intenten ocultar és una altra realitat: que són partits amb més capacitat d’influència i amb més possibilitats d’establir acords allà on es prenen decisions rellevants. És cert que aquesta influència no sempre es tradueix en resultats, com vam poder comprovar durant l’etapa del govern municipal amb ERC, quan aquesta formació presidia la Generalitat de Catalunya. Però negar la importància de la capacitat d’incidència institucional és, senzillament, ignorar com funciona la política.
Les formes de fer política han de continuar evolucionant. Ni tan sols les majories absolutes haurien de governar d’esquena al diàleg. Cal allargar la mà, treballar les discrepàncies i construir solucions sòlides a partir del consens. Sempre amb les persones al centre de les decisions, però també assumint que la realitat actual canvia a una velocitat superior a la capacitat de resposta de les institucions. Necessitem polítiques capaces d’adaptar-se a una societat cada vegada més complexa, diversa i canviant.
Terrassa és una gran ciutat atrapada en una mirada localista. Una ciutat que, avui, té dificultats per influir allà on es decideixen les grans qüestions que condicionen el seu futur. Necessitem fer política en majúscules: generar espais de reflexió compartida, construir consensos i definir una visió de ciutat capaç de donar resposta a un creixement constant que, massa vegades, no ha anat acompanyat de les infraestructures, els serveis i els equipaments necessaris.
Els reptes de Terrassa són massa grans per afrontar-los amb visions petites. Necessitem projectes col·lectius que impulsin no només el creixement demogràfic, sinó també el de les infraestructures, els serveis públics, els equipaments i una activitat econòmica capaç de generar ocupació de qualitat i atraure noves oportunitats.
Hem de construir una Terrassa gran, però no només en habitants. Gran en oportunitats, en coneixement, en projecció i en ambició. Una ciutat on tots els barris avancin junts, on la mirada estigui posada permanentment en la construcció d’un futur millor i on no hi hagi espai per als discursos de confrontació permanent, de l’odi o de la recerca constant de culpables.
Terrassa necessita un rumb clar i compartit. Un projecte en què tothom tingui cabuda i protagonisme. Només n’han de quedar fora aquells que exclouen, els qui no creuen ni en la ciutat, ni en la seva gent, ni en els valors democràtics que ens permeten conviure i avançar plegats.