Durant anys ens han repetit que la política és el màxim exponent del servei públic. Però la realitat que perceben molts ciutadans és una altra: la política ha deixat de ser una vocació per convertir-se, massa sovint, en una manera d’assolir diners, notorietat i poqueta feina.
I això té conseqüències. No és normal que la responsabilitat de gestionar milions d’euros, dirigir ajuntaments, regions o governs, prendre decisions que afecten milers de famílies o liderar equips humans recaigui, en molts casos, en persones que no han acreditat una preparació específica per fer-ho. Per dirigir una escola, un hospital o una empresa, cal formació, experiència i competències demostrables. Per gestionar una administració pública, massa vegades només cal ocupar el lloc adequat dins del partit i saber a qui apropar-se. Aquest és el gran fracàs del nostre sistema democràtic.
Especialment en moltes administracions locals, la sensació és que el mèrit ha quedat relegat a un segon pla. Les llistes electorals premien la fidelitat interna molt més que el talent, la capacitat de lideratge o el coneixement de la gestió pública. El resultat és conegut: càrrecs públics que aprenen o mal aprenen sobre la marxa mentre administren recursos que no són seus, sinó de tots. No és una qüestió de sous, que també. Qui assumeix grans responsabilitats ha de cobrar dignament. El problema és cobrar salaris elevats sense que existeixi una exigència equivalent de competència, rendició de comptes o resultats. Regidors cobrant 40.000 euros per somriure a la càmera. Mentrestant, els ciutadans continuen suportant una burocràcia lenta, projectes eterns, promeses incomplertes i una preocupant sensació que els interessos del partit passen massa sovint per sobre dels interessos de la societat.
La democràcia necessita representants. Però també necessita eficàcia i eficiència. No podem continuar acceptant que la gestió del que és públic sigui l’únic àmbit en què l’exigència professional sembla opcional. Potser ha arribat el moment d’exigir als nostres representants allò que exigim a qualsevol altre professional: preparació, experiència, capacitat de lideratge, responsabilitat i avaluació dels resultats.
La política no necessita més eslògans. Necessita més competència. I la ciutadania hauria de deixar de conformar-se i callar. Les revolucions del segle XXI no es fan aixecant barricades; es fan exigint més nivell, més transparència i més responsabilitat a qui administra allò que és de tots. I, tanmateix, hi ha una habilitat que molts càrrecs públics semblen dominar a la perfecció: la comunicació de façana. Les xarxes socials s’han convertit en el gran escenari de la política contemporània. Fotografies inaugurant obres que no han impulsat, somriures estudiats, vídeos de trenta segons d’amor per la ciutadania, selfies amb qualsevol col·lectiu, publicacions calculades al mil·límetre perquè sembli que l’activitat és frenètica. La imatge ha substituït la gestió.
Avui sembla més important sortir a Instagram que arribar a temps a resoldre un problema real. Més important acumular “m’agrada” que obtenir resultats. La política s’ha convertit, massa sovint, en una successió d’oportunitats fotogràfiques on es ven activitat mentre la ciutadania continua esperant solucions.
Us convido a fer un exercici molt senzill. Entreu a la pàgina web de qualsevol ajuntament, d’una diputació, d’un consell comarcal o de qualsevol partit polític. Mireu quantes persones formen part de l’estructura: assessors, coordinadors, responsables, tècnics, càrrecs de confiança, gabinets de comunicació, caps d’àrea... Ara feu el mateix exercici entrant a la pàgina web d’una empresa privada de dimensions similars.
Compareu. Observeu. Pregunteu-vos qui genera els recursos i qui els administra. Qui competeix cada dia per mantenir-se al mercat i qui té garantit el sou independentment dels resultats. Potser descobrireu que el problema no és només quants diners destinem a les administracions, sinó quina cultura de l’exigència hi hem construït. Perquè mentre al sector privat la continuïtat depèn del rendiment, en massa organismes públics la sensació és que el rendiment ha deixat de ser el principal criteri d’avaluació.
Arribats a aquest punt, alguns, no gaires, ens preguntem: treballen per transformar la realitat o perquè sembli que treballen? Perquè mentre les xarxes s’omplen de fotografies, molts ciutadans continuen fent cua davant una administració lenta, ineficient i cada vegada més allunyada dels seus problemes quotidians.