(Sant Esteve d’Ordal, 8-12-1934 – Barcelona, 6-3-2026)
Fou rector de la parròquia de la Sagrada Família des del 1978 al juliol del 1998 i va substituir Josep Maria Bardés i Huguet. El Joan, en la seva primer destinació, havia estat a Sant Pere (1960/1963). Els darrers anys del franquisme, l’Església terrassenca va viure també trasbalsos, tant per part d’un laïcat molt conservador, com per part de joves preveres més oberts al Concili i al desvetllar democràtic del país, sempre en defensa dels més febles, els escollits de Jesús. Bardés era un home obert i conciliar i els anys que va ser a Ca n’Aurell, va fer bona feina aplanant el camí. Rere d’ell va ser nomenat rector Joan Soler que va servir també les parròquies de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calvó 1963/1978, al Poblenou, a Sant Miquel de Molins de Rei, Santa Eulàlia del Papiol i Sant Vicenç de Castellbisbal 1998/2014. Des d’aquest any i ja jubilat vivia a la Residència per a preveres Sant Josep Oriol de Barcelona.
La parròquia de la Sagrada Família, ja des dels seus inicis ha estat una parròquia oberta i amb molta col·laboració del laïcat. Això és un fet històric, també ha estat una parròquia engatjada al barri, a la seva gent i al país. Com a rectors i vicaris hi han passat gent diversa però compromesa amb el país i la pastoral col·laborativa. La parròquia, al llarg dels anys ha deixat empremta en moltes persones. Ha estat, una clara alternativa a la del Sant Esperit, sempre més oficial i conservadora. Com a anècdota el bisbe Irurita (1876-1936) quan va entrar a la Diòcesi barcelonina, abans de prendre possessió a Barcelona, va voler passar per Terrassa i ho va fer al Sant Esperit, perquè el lloc era més segur que a Barcelona, on previsiblement podria haver-hi protestes pel seu tarannà ideològic, després va prendre possessió del càrrec a la catedral de Barcelona el 13 de març del 1930.
En Joan Soler, quan arriba a Terrassa, continua la tasca de Josep Maria Bardés en comunió amb la resta de parròquies. Jo tinc molt bon record d’aquells anys de pau i germanor, que em va ajudar i empènyer al presbiterat. Aplica el Concili i promou el viure l’evangeli de Jesús. Dona suport al grup de catequesi familiar, a l’esplai, tot i no confessar-se catòlic, als pares de la casa de colònies de Santa Eulàlia de Riuprimer. Engega una revista de format senzill, dues o tres l’any, amb articles ben treballats. Confia en la feligresia i sempre troba qui s’impliqui en les diferents tasques parroquials fins i tot en les més quotidianes i domèstiques, va continuar, fins que va ser rellevat, acollint un grup de preveres que hi anàvem diàriament a dinar. Els dijous aquest grup s’ampliava amb uns pocs capellans més. Allà comentàvem i posàvem en comú la vida que transcorria al nostre voltant i al món.
Una digressió atenent que el 19 de març –Sant Josep, patró dels seminaristes– se celebra el Dia del Seminari. Els anys van anar passant i es produeix l’erecció canònica del Bisbat de Terrassa, es promouen nous bisbes, i a Terrassa ens en toca un i després un altre, ambdós provinents del Seminari de Toledo. Un rector de Barcelona aconsellava anar a Toledo abans que al Seminari Conciliar de Barcelona que deia “era menys ortodoxa”, així els ho venia i el van creure. Un cop ordenats a les Espanyes, retornen com a vencedors a conquerir l’Arquebisbat de Barcelona, on l’arquebisbe conservador Ricard Maria Carles Gordó –que fou bisbe i cardenal vingut de València, els confia i premia amb càrrecs decisius.
A Terrassa el bisbe decideix crear el propi Seminari, contrapunt al de Barcelona, que era i segueix sent Conciliar. Apareixen seminaristes d’arreu ancorats al model preconciliar que se’ls proposa. Molts procedeixen d’escoles catòliques i moviments espirituals sectaris, manipuladors de les consciències de les persones dubtosos –alguns amb històries delictives–, de famílies més aviat conservadores. A Roma hi havia el polonès Joan Pau II. Tots són acceptats per tal de demostrar la viabilitat i guanyar punts en el carrerisme eclesial i diocesà, compten els números, les estadístiques, no tant la qualitat i les condicions òptimes per als temps que vivim i que tant es va esforçar i predicar, el qui fou bisbe de Roma Francesc i ara el mateix Lleó. Les indicacions de Roma de què els seminaris no siguin petits, i que s’uneixin no deu afectar el de Terrassa... Es van menystenir moments importants de l’Església de Terrassa que eren fruit del que avui en diuen sinodalitat, es va suprimir la revista Església de Terrassa, se censuraven textos que en motiu d’algun enterrament, es volien llegir, etc. En resum, un retorn al passat, un allunyament de molt laïcat que avui encara no sap ben bé on poder anar a missa i no trobar-se un predicador de l’Infern de Dante amb exhortacions irresponsables i gens respectuoses amb els feligresos adults i lliures.
Tot plegat va incomodar preveres i el laïcat, que d’avui a demà es van trobar progressivament desubicats. La nova manera de fer que s’imposa des de les altures no la veuen clara molts dels preveres que anaven envellint. Novells clergues, amb coll alçat i renovant el clergat aterren a les parròquies i les senyoregen distingint-se per la vestimenta de la resta del poble. Alguns plantaven cara al mateix rector i li exigeixen retornar a velles pràctiques. Els agraden les vestimentes litúrgiques, els ritus, les confessions als confessionaris de tota la vida, la patena a la comunió, combregar a la boca, el lavabo, agenollar-se al moment de la consagració, i si s’escau ostentosament abans de combregar, l’adoració, processons, etc. No recorden o no volen recordar la senzillesa del pontífex del ponxo que sortia amb cadira de rodes per anar a pregar a sant Pere, que anava a missa a alguna parròquia romana i es posava als darrers bancs, que acollia amb desmesura els pobres i desvalguts, que convertia en carn viva l’Evangeli de Jesucrist, etc. Tant de bo aquests nous seminaristes adoptessin alguna d’aquestes actituds tan evangèliques i cristianes.
Francesc va aixecar l’església de les tenebres, de l’Infern de Dante, amb què massa preveres, gent consagrada i suposadament carismàtics, ancorats sovint als diners i altres vicis, la van gairebé assassinar. Sort de l’Esperit que no cessa d’actuar i va acompanyar la llibertat de Francesc i esperem ara la de Lleó. Veurem com resol temes complicats i sectaris al si de l’Església que encara es resisteixen a retornar al camí de la Llum i la Veritat. Veurem com l’escometen les associacions ultres i alguns cardenals, bisbes i preveres, mitjans i periodistes especialitzats en la confusió...
Torno i m’acomiado de Joan Soler.
Davant del panorama, a Terrassa alguns preveres van decidir, aprofitant la divisió de l’Arquebisbat de Barcelona, anar a altres bisbats, d’altres van demanar la secularització, d’altres van fer un pas al costat i d’altres fan la viu-viu i qui dia passa any empeny.
Joan Soler, amb qui vaig conviure molts anys tot dinant els migdies a la rectoria de la Sagrada Família, tradició que va engegar Josep Maria Bardés, tenia un caràcter envejable, en cada moment hi posava el to necessari, entomava les situacions amb humor, pau i confiança.
Allà posàvem en comú qüestions i temes diversos, ens ajudàvem sempre que calia i hom no arribava a tot.
Joan, gràcies de part de moltes i molts que tinc constància que t’han apreciat i t’hem trobat a faltar fins al darrer moment i ara ja per sempre més. Que al Cel ens puguem veure!