El Diumenge de Rams ens va deixar el Martí, company i amic de molts. De tarannà jovial, atent, sempre positiu, alegre, “sempre a punt” –com deia la màxima escolta– per a cantar una cançó, fer un servei a altri, ben disposat a escriure uns mots poètics i amb innata vocació a pintar aquarel·les. Els darrers anys, al seu petit estudi que tenia al pati de casa, n’ha fet a centenars i així omplia les hores i practicava l’afició que ja va iniciar de jove. Més tard anava a les sortides que organitzaven els pintors dels Amics de les Arts, on era conegut i estimat com el Ros.
Professionalment, va estudiar –a les nits– teoria de teixits a l’Escola Industrial, i va ser dissenyador de teixits a empreses de Terrassa i de Sabadell fins més enllà de la seva jubilació.
Va enviudar de la seva esposa, un moment delicat per a qualsevol, però uns bons amics li van proposar fer de cap dels nois grans de l’escoltisme i amb molt bona disponibilitat i humilitat, com era ell, ho va acceptar. Aquest encàrrec suposava fer camí amb els nois, fer activitats, excursions, xerrades, ajudar-los a créixer en la seva formació humana i social. I d’ací va néixer una molt profunda amistat, coneixements i aprenentatges que han durat anys deixant empremta tant a ell com a la família, que va refer amb la Josefina Navarro i els tres fills i una filla que van tenir, i a tots els qui hem tingut la sort de conèixer i fer camí plegats.
Discret de mena, com era, i amb motiu dels seus setanta anys, els amics el vam empènyer a fer una exposició de la qual el crític del Diari de Terrassa destacava “un perfecte domini de la tècnica aquarel·lista amb pinzellada lliure i unes evanescències d’aigua i de color que no li comportaven esforços ni dificultats”.
També va fer escultura i ens n’ha deixat una de ben bonica, una Sagrada Família, feta als anys seixanta –que fou el pessebre de la plaça Vella– en una sola peça que avui presideix una capella lateral de la Parròquia de Sant Josep. Al llarg dels anys també ha dedicat hores a escriure poemes amb motiu de trobades socials ben diverses d’amics i familiars. Heus ací, uns versets del recordatori de comiat que havia escrit fa mesos:
El dia que arribi l’hora/ en què els ulls aclucaré/ per sempre a la llum del dia, /si em fos dat enyoraria/ a tots quan ja no us tindré.
Em poseu dins una caixa/ crua sense vernissar/ ni adornaments, ben austera, / que al portar-la a la foguera/ sigui fàcil de cremar.
No vull acabar sense descriure els valors que estimava i vivia, els seus fills els van esmentar en el comiat: esforç, paciència, justícia social, la vida no és ambició, riquesa i poder. L’amor sempre per damunt de totes les coses, les persones, els animals, les plantes, la natura. Aquestes paraules que va llegir el seu fill Martí ens van apropar al profund sentit de la vida que el seu pare respectava i puc dir que en descobrir, a l’escoltisme, en Charles de Foucauld, convertit al cristianisme més genuí després d’una vida mundana i fàcil, ens va encaminar a ell i als nois de l’escoltisme que li van encomanar cap a l’aprofundiment dels Evangelis, l’espiritualitat, el silenci. I acabo, aquests valors no us fan pensar en els missatges i valors que el bisbe de Roma Francesc, traspassat el Dilluns de Pasqua predicava i exhortava a viure? Sí amics, el Martí vivia valors cristians originals. Que al xel ens puguem veure i fer festa amb tots aquells que ens han passat al davant: el Quim, el Pere, el Robert, La Maria Lluïsa, la Montserrat, el Llorenç, el P. Estanislau, el P. Basili, l’Esteva! Com vam fer en el teu comiat, cantarem ben xirois totes les cançons que tant ens van acompanyar i agermanar, ja no ens haurem d’acomiadar amb el “Cant dels adeus” ni per un instant!