Des que es va restringir l’accés al medi natural a causa del brot de pesta porcina africana en els porcs senglars de la zona d’influència de Collserola, el parc de la depuradora de les Fonts ha estat clausurat.
Fins on jo he vist, la restricció ha estat respectada pels veïns. Ara ja no hi ha cap cartell que informi de la restricció, però continua havent-hi un cadenat a la porta d’accés. Cadenat simbòlic, perquè la tanca que separa el parc del carrer està trinxada pocs metres més enllà. Una forta ventada va ajeure un parell d’arbres sobre la tanca, uns dies més tard es van retirar. Després va venir això dels senglars, però la tanca segueix per terra, amb unes cintes de plàstic de l’Ajuntament de Terrassa, cada vegada més descolorides i esfilagarsades, com és natural quan allò que serveix provisionalment només per uns dies es fa permanent.
Mantenir aquest equipament clausurat és molt còmode per a l’Ajuntament de Terrassa. No cal pensar-hi. El parc de la depuradora és un enclavament terrassenc dins el municipi de Sant Quirze, a la frontera amb Rubí. És una mena de compensació als veïns de les Fonts per tenir allà mateix la depuradora de les aigües residuals de Terrassa: paisatge de grans basses d’aigua llotosa, de laberints de canonades, de pudors. El parc és espaiós, auster, de manteniment econòmic. Permet (permetia) als veïns de les Fonts anar-hi a fer esport, a jugar, a passejar, a buscar-hi el sol o l’ombra, a reunir-s’hi. Ara els senglars (o l’Ajuntament) ho fan impossible.
Fa unes setmanes vaig escriure al servei de medi ambient de l’Ajuntament de Terrassa per demanar que caldria reobrir aquest equipament (reparar la tanca i canviar papereres convencionals per d’altres a prova de senglars també fora una bona idea). La resposta va ser que no podia ser. Que l’ordre de la Generalitat especifica que les restriccions inclouen els “parcs i camins fora del nucli urbà”. Què els fa pensar, però, que el parc de les Fonts és fora del nucli urbà? Hi han anat mai a veure-ho? Vegem-ho: delimita pel nord amb un carrer, pel sud amb la depuradora, per l’est amb un vial obert al trànsit, i per l’oest amb les vies del tren. El parc és un espai que separa una zona residencial d’una d’industrial, totes dues urbanitzades. La línia del tren, a més, és una barrera molt més eficaç que qualsevol carrer dels molts de les Fonts que donen al bosc. Els senglars entraven al parc? Sí, i tant. I a molts carrers de les Fonts. I a l’enorme Parc Central del Vallès (obert a qui vulgui passejar-s’hi), a Sabadell, de característiques semblants i també en zona afectada pel brot de pesta porcina.
La qüestió sanitària, el model ramader, la (no) gestió d’un medi natural degradat... Són reptes tan complexos que posar-hi remei no serà fàcil, i tots tenim coll avall que (com va advertir el conseller Ordeig no fa gaire) les restriccions aniran per llarg. Mentrestant, però, els veïns de les Fonts ni podem accedir al medi natural ni tampoc a un parc urbà, molt fàcil de protegir de les intrusions dels senglars. Tancar el parc va ser un error. Mantenir-lo tancat és un greuge per als veïns de les Fonts. Només la desídia explica que les decisions provisionals es converteixin en permanents.