Vaig tenir la sort de treballar a l’administració impulsant el primer Departament de Participació Ciutadana i Associacionisme Municipal. En aquell moment, la participació era un concepte àmpliament utilitzat en política, però cadascú en feia una interpretació diferent. Per això, una de les primeres actuacions va ser consensuar una definició sòlida, capaç d’adaptar-se a la diversitat de territoris i experiències existents.
Per fer-ho, vam treballar conjuntament amb la universitat, concretament amb l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsat pel catedràtic i exministre Joan Subirats. També cal reconèixer l’aportació d’altres experts i fundacions, entre els quals voldria destacar l’advocat Fernando Pindado i el professor Jaume Magre.
A poc a poc es va anar construint un llenguatge compartit, imprescindible perquè tothom entengués de què parlàvem. Es van incorporar metodologies i experiències d’altres països i ciutats, com Bolonya, Saint-Denis, Còrdova o Donostia, així com referents tan coneguts com els pressupostos participatius de Porto Alegre.
En altres articles ja he tingut ocasió de parlar sobre aquesta qüestió, però crec que és especialment oportú insistir-hi ara. Un procés participatiu ha de proporcionar prou eines perquè la ciutadania pugui formar-se una opinió raonada, que posteriorment s’integri en un conjunt de visions diverses capaces de generar propostes, valorar alternatives i incidir realment en les decisions públiques. Tot plegat, amb absoluta transparència cap a les persones participants. El professor Quim Brugué ho defineix molt bé quan parla del pas de l’acció individual a l’acció col·lectiva.
Per això sorprèn especialment —sobretot tenint en compte que l’Ajuntament de Terrassa disposa de molt bons professionals en l’àmbit de la participació— el disseny de les sessions vinculades al POUM.
En primer lloc, costa d’entendre que un pla de tanta transcendència per al futur de la ciutat es limiti a dues sessions centralitzades, en lloc d’organitzar trobades per districtes o aprofitar els Consells de Districte i les comissions sectorials. Sens dubte, reduir les oportunitats de participació no és precisament un exemple de bona governança.
A més, en cadascuna d’aquestes sessions de només tres hores es pretén abordar qüestions tan rellevants com l’evolució demogràfica, les infraestructures, la mobilitat, l’activitat econòmica o el paper de Terrassa dins la Regió Metropolitana i, posteriorment, donar veu al públic assistent. Fins i tot l’horari —de 16.30 h a 19.30 h entre setmana— tampoc sembla especialment pensat per facilitar la participació, encara que les sessions es puguin seguir per internet.
La segona sessió abordarà temes com l’habitatge, els equipaments, les rieres i zones inundables, el medi ambient, la sostenibilitat o el patrimoni. De nou, tres hores per informar i debatre sobre qüestions fonamentals que definiran la ciutat de les pròximes dècades.
Però la gran pregunta és una altra: per a què volen exactament la nostra participació?
L’Ajuntament ja deixa entreveure que aposta per mantenir l’actual POUM amb modificacions parcials. Si és així, la sensació és que el procés participatiu busca més aviat legitimar una decisió ja orientada que no pas obrir un debat real sobre quin model de ciutat volem. Com a molt, se’ns demanarà als veïns i veïnes una opinió puntual —i probablement descontextualitzada— sobre quines millores cal introduir en el planejament urbanístic que marcarà el futur de Terrassa.
Una vegada més, el govern de la ciutat evita explicar amb claredat quina és la seva visió de futur i quines receptes proposa per afrontar els grans reptes que tenim al davant.
Però això, malauradament, ja no sorprèn. És la política del relat canviant, aquella que recorda la famosa frase de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”.