En els darrers anys, els qui treballem acompanyant joves i famílies estem observant una realitat que ja no es pot ignorar. La salut mental s’ha convertit en un dels grans reptes del nostre temps. Cada vegada són més els adolescents i joves que conviuen amb l’ansietat, la depressió, la sensació de buit, la manca de sentit o una profunda soledat emocional que sovint passa desapercebuda per a les persones que els envolten.
El que és més preocupant és que moltes d’aquestes persones continuen funcionant aparentment amb normalitat. Van a classe, surten amb els amics, publiquen fotografies a les xarxes socials i somriuen quan la situació ho requereix. Tanmateix, darrere d’aquesta aparent normalitat poden amagar-se patiments intensos que rarament troben espais segurs on expressar-se.
Com a professional dedicat a la intervenció emocional i a les neurociències aplicades al comportament humà, aquesta realitat forma part del meu dia a dia. Escolto històries de dolor, de desesperança i de lluita. Però també acompanyo persones que han d’afrontar una de les experiències més devastadores que pot viure un ésser humà: la pèrdua d’un ésser estimat per suïcidi. Quan parlem de suïcidi, solem centrar la nostra atenció en qui ha marxat. És lògic. No obstant això, poques vegades parlem amb prou profunditat dels qui es queden. Dels pares que intenten comprendre el que és incomprensible. Dels germans que busquen respostes impossibles. Dels amics que repassen una vegada i una altra les darreres converses o de les parelles i exparelles que queden atrapades en un laberint emocional del qual sembla impossible sortir.
Fa un temps vaig acompanyar una jove que havia pres la difícil decisió de posar fi a una relació sentimental. No va ser una decisió impulsiva. Com passa en moltes històries, havia arribat després de mesos de dubtes, desgast emocional i patiment. Tanmateix, pocs dies després va rebre una notícia que canviaria per sempre la seva manera d’entendre la vida. La seva exparella s’havia tret la vida. A partir d’aquell moment va començar un procés emocional difícil de descriure amb paraules. El dolor per la pèrdua era immens, però no era l’únic que hi era present. Hi havia una emoció que ocupava cada espai del seu pensament: la culpa.
La culpa va aparèixer des del primer instant. Es va instal·lar en cada record, en cada conversa passada i en cada decisió presa. La pregunta era sempre la mateixa, encara que formulada de maneres diferents: “I si jo hagués actuat d’una altra manera?”, “I si hagués esperat una mica més?”, “I si hagués sabut què estava passant?”, “I si aquella última conversa hagués estat diferent?”. Aquestes preguntes són habituals. Les escolto sovint a consulta. I totes tenen una cosa en comú: neixen de la necessitat humana de trobar una explicació que devaluï el dolor. El nostre cervell està dissenyat per buscar causes. Necessita ordenar el caos. Necessita construir una història que doni sentit a allò que sembla impossible de comprendre. El problema és que, quan no troba respostes clares, acostuma a fabricar culpables. I el primer nom que apareix acostuma a ser el propi.
Tanmateix, la realitat és molt més complexa. Cap ruptura sentimental explica per si sola una decisió d’aquesta magnitud. Cap persona té la capacitat absoluta de controlar el patiment intern d’una altra. Cap ésser humà pot carregar sobre les seves espatlles tota la responsabilitat d’una història emocional que probablement feia molt de temps que s’estava desenvolupant en silenci. Acceptar aquesta realitat no elimina el dolor. Tampoc fa desaparèixer les preguntes. Però sí que permet iniciar un camí necessari: comprendre que la culpa i la responsabilitat no són sempre la mateixa cosa.
Un dels grans reptes després d’un suïcidi consisteix precisament a aprendre a conviure amb l’absència sense convertir-nos en els nostres propis botxins. Entendre que estimar algú no significa poder salvar-lo de totes les seves ferides. Comprendre que existeixen patiments que romanen ocults fins i tot per a les persones més properes. I acceptar que, per molt que revisem una vegada i una altra el passat, hi ha respostes que potser mai no arribarem a trobar. Per això és tan important parlar de salut mental abans que sigui massa tard. Necessitem aprendre a escoltar més i jutjar menys. Necessitem educar emocionalment els nostres fills, els nostres alumnes i a nosaltres mateixos. Necessitem crear espais on expressar la vulnerabilitat no sigui motiu de vergonya. I necessitem recordar que demanar ajuda és un acte de valentia, no de feblesa.
Darrere de cada suïcidi hi ha una història que mereix ser compresa. Però també hi ha moltes altres històries que continuen. Històries de persones que han de reconstruir-se després d’una pèrdua que mai no haurien imaginat viure. Diuen que el temps ho cura tot, però hi ha pares que, anys després, encara miren de reüll la porta de casa durant una fracció de segon, com si una part del seu cor continués esperant que aquell fill o filla tornés a entrar.
Crec que la nostra responsabilitat com a societat no és trobar respostes per a tot. Potser la nostra responsabilitat és una cosa més senzilla i, al mateix temps, molt més important: aprendre a acompanyar el dolor dels qui es queden, ajudar-los a desprendre’s de culpes que no els pertanyen i recordar-los que, fins i tot després de la nit més fosca, continua sent possible tornar a trobar un camí per viure. I si hi ha una cosa que he après després d’acompanyar persones travessades per aquesta tragèdia, és que el suïcidi no només s’enduu una vida. També deixa ferides invisibles en aquells que romanen. Ferides fetes de preguntes, de silencis i de culpes que mai no haurien hagut de carregar. Per això, quan algú perd un ésser estimat d’aquesta manera, la feina veritable no consisteix a trobar una explicació perfecta. Moltes vegades aquesta explicació no existeix. L’enfocament consisteix a sobreviure al dolor sense permetre que la culpa ocupi el lloc de l’amor. Ningú no pot viure eternament preguntant-se què hauria passat si hagués dit una paraula més, si hagués esperat un dia més o si hagués pres una decisió diferent. La vida no s’escriu cap enrere. I el patiment tampoc no es cura castigant-se.
Els qui es queden necessiten temps, comprensió i permís per continuar vivint. Necessiten entendre que recordar no significa patir indefinidament. Que estimar no significa sentir-se responsable. I que continuar endavant no és una traïció envers qui ja no hi és. Potser la lliçó més dura i més humana és acceptar que hi ha dolors que mai no arribarem a comprendre del tot. Però fins i tot enmig d’aquesta incertesa, hi ha una certesa que mereix ser pronunciada en veu alta. Ningú no hauria de morir sentint-se sol i ningú no hauria de continuar vivint sentint-se culpable per no haver-ho pogut evitar.
El nostre deure individual i col·lectiu no és buscar culpables. El nostre deure és aprendre a cuidar millor de les persones que encara continuen aquí. I potser la mostra d’amor més gran envers aquells que hem perdut no és quedar-nos atrapats per sempre en el dia de la seva absència, sinó comprometre’ns a construir un món en què demanar ajuda sigui més fàcil que rendir-se en silenci.