Hi ha nenes, nens i adolescents que cada matí s’aixequen amb por: por a la burla, a l’aïllament o que un simple missatge es converteixi en motiu de vergonya pública.
El 6 de novembre, Dia Internacional contra la Violència i l’Assetjament Escolar –inclòs el Ciberassetjament–, ens recorda que aquesta por no hauria de tenir cabuda en cap aula. Els estats membres de la Unesco van fixar aquesta jornada el primer dijous de novembre i la celebren des del 2020.
Segons l’Informe 2023 de la Unesco, una de cada tres alumnes declara patir assetjament amb freqüència mensual i una de cada deu ha sofert “bullying” o ciberassetjament, amb un impacte directe en la seva salut mental i en l’aprenentatge. Darrere de cada xifra hi ha un rostre que s’amaga, una veu que calla i una història que s’hauria pogut evitar. L’assetjament no només danya el present: deixa cicatrius que poden acompanyar tota la vida.
L’assetjament ja no s’apaga en sortir de classe
Amb l’expansió de les xarxes socials, l’assetjament ha traspassat les parets dels centres educatius. L’Informe 2025 de la Fundació ANAR–Mútua Madrileña adverteix que el ciberassetjament és la forma que més creix i que en el 14% dels casos ja s’utilitza intel·ligència artificial per manipular imatges o suplantar identitats. La humiliació es multiplica en segons, es comparteix i perdura. I amb ella, creix la sensació d’indefensió.
La salut mental comença a l’escola
Parlar d’assetjament escolar no és parlar de “coses de criatures”, sinó de salut mental i de drets. Quan una persona jove pateix violència a l’escola, l’autoestima es fragmenta i canvia la manera com es relaciona amb el món. La prevenció no s’aconsegueix només amb càstigs, sinó amb educació emocional, respecte i empatia. Protegir la infància i l’adolescència implica ensenyar a mirar, a escoltar i a posar límits des del respecte i la cura.
Dades que també ens toquen de prop
Catalunya no és aliena a aquesta realitat. Segons el Departament d’Educació, des del curs passat s’han registrat prop de 2.000 possibles casos d’assetjament escolar, dels quals un 13% corresponen a ciberassetjament. La Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) atén a través del 900 923 098 i activa, juntament amb els centres educatius, els protocols corresponents. En ciutats com Terrassa hi ha iniciatives locals, com Terrassa contra el Bullying, que ofereixen informació, formació i acompanyament per prevenir i detectar situacions d’assetjament. Són passos que guanyen eficàcia quan centres, famílies i comunitat actuen de manera coordinada.
El que és personal també compta
Puc parlar des de l’experiència. De petita vaig patir el que avui anomenem “bullying”, tot i que aleshores ningú no sabia posar-hi nom. Quan sents una humiliació tan gran, sembla que se t’escapi el control: no saps com gestionar la situació; la vergonya i la por t’acompanyen; vols fer-te invisible. Això és el que jo sentia. Les burles, les humiliacions i les rialles d’amagat es consideraven part de la infància, tan normalitzades que sovint ni el professorat ni les famílies hi intervenien. El silenci també deixa empremta.
Vaig créixer pensant que m’havia d’adaptar, que hi havia alguna cosa en mi que no encaixava, i sense adonar-me’n, aquelles vivències van minar l’autoestima. Amb els anys vaig comprendre que aquelles ferides no desapareixen soles: si no s’acompanyen amb suport psicològic, poden transformar-se en inseguretat, por al rebuig o dificultat per confiar.
El silenci que sosté el “bullying”
No només fa mal qui agredeix: també qui mira i calla. La recerca sobre els “bystanders” (testimonis) mostra que moltes persones no intervenen per por a represàlies, per pressió del grup, per no saber què fer o per una difusió de la responsabilitat (“algú altre ho farà”). Quan canviem la norma del grup –passar d’espectadores a aliades i aliats de la víctima–, l’assetjament disminueix. Avui, amb les xarxes socials, aquest silenci pot convertir-se en clics que alimenten el dany: visualitzar, reenviar o comentar sense frenar l’agressió. Educar el testimoni perquè esdevingui defensor o defensora trenca la cadena de l’assetjament.
Quan la víctima ha de marxar
Conec de prop diversos casos –com a mínim dos en el meu entorn– en què les víctimes han hagut de canviar de centre per poder continuar estudiant en pau. Em sembla profundament injust. “Canvien de centre les víctimes, no la cultura que va permetre la violència”. El missatge que reben és devastador: que per sentir-se segures han de desaparèixer. Això no educa en justícia ni en empatia. El canvi hauria de produir-se allà on es va permetre la violència, no en qui la va patir. Protegir la víctima no és apartar-la, sinó transformar la mirada del grup i comprometre el centre educatiu en una reparació real.
Sandra Peña, una crida d’atenció
La mort recent de Sandra Peña, una adolescent de 14 anys de Sevilla, ha commocionat la societat. Segons la família i diverses informacions periodístiques, la menor patia assetjament escolar des de feia aproximadament un any, i la Fiscalia de Menors manté obertes diligències per esclarir les possibles autores i l’actuació del centre Irlandesas de Loreto, inclosa l’aplicació dels protocols. La Junta d’Andalusia ha admès que el centre no va activar el protocol antiassetjament. Més enllà dels titulars, la seva història ens obliga a mirar de cara una veritat dolorosa: quan els protocols fallen, el silenci pot ser mortal. La Sandra no hauria d’haver-se sentit sola. Cap víctima no hauria d’arribar a creure que l’única sortida és desaparèixer.
Al final…
En gairebé tots els contextos, les víctimes continuen desprotegides. Canvien d’aula, de centre o de xarxa social, però la càrrega continua recaient sobre elles mentre l’entorn tot just es transforma. La protecció real no consisteix a apartar-les, sinó a canviar la cultura que va permetre la violència.
Aprendre sense por és un dret, no un privilegi. Protegir la salut mental comença a l’aula, però es manté en tota la comunitat. Diguem no a la por, i sí a una educació que abraci, respecti i cuidi. Només així podrem dir que les nostres aules ensenyen també a viure en llibertat.